L´exèrcit cartaginès, el real, el d´abans de Crist, era quasi tan variat com una desfilada de Carnestoltes. Eren aquestes unes tropes formades en bona part per mercenaris. Així que entre les seues fileres es podien veure no només cartaginesos sinò també africans amb els seus cavalls (la cavalleria númida), íbers amb les seues espases (gladius), gals (recordau les còmics d´Astèrix) i fins i tot els baleàrics, que combatien gairebé a cos gentil (poc més que un tapavergonyes i les seues tres fones). A tot això, a més, s´hi afegien les armes i altres elements que, al camp de batalla, agafaven als enemics caiguts. Si consideraven que els venia bé. Res a veure amb el jerarquitzat exèrcit romà, amb les seues formacions i els seus uniformes ben diferenciats pels diferents estaments i carregats de simbolisme. També amb les seues armes: espases i els coneguts pilus, unes llances de fusta i metall que no només buscaven ferir l´enemic sinò que, en el cas de què aconseguís aturar-la amb un escut, aquest quedava completament inutilitzat. «El deixava venut, al camp de batalla i sense gaires possibilitats de defensar-se», comenta Juanjo Marí Casanova, arqueòleg.
A la guerra, sense togues
«A les guerres entre cartaginesos i romans ningú no portava toga, això només era per als patricis o els senadors. I només per a la ciutat, per a la vida tranquil·la», explica l´expert, que no pot evitar riure, divertit, quan pensa en la popular simulació de les Guerres Púniques que, cada any, congreguen centenars de persones a la platja de s´Arenal, a Sant Antoni, per les festes de Sant Bartomeu. «No es mataven a tomatades», afirma l´arqueòleg, a qui li fa gràcia aquesta celebració.
Marí explica, aprofitant la celebració de la festa, que les guerres entre cartaginesos i romans varen ser tres i es varen batallar entre els segles II i I abans de Crist. Per entendre-les, però, se´n va una mica més endarrera, al segle IV AC: «Quan Roma i Cartago varen signar dos tractats de no agressió i en els que es reparteixen la Mediterrània. En aquell moment eren imperis petits, no es tocaven, pràcticament, però varen anar cresquent i varen començar a donar-se colçades».
Així, la Primera Guerra Púnica (264-242 abans de Crist) es va produir pel control de Sicília i Amílcar Barca va tenir un pes especial en la guerra que, finalment, va guanyar Roma. «I varen signar un tractat que prohibia que Cartago tengués flota, sobretot de guerra, però també comercial, a més d´obligar a pagar unes capitulacions descomunals», detalla Marí. La pregunta és evident: Si no podien tenir una flota de barques de comerç com podia pagar Cartago a Roma? «Els cartaginesos varen tirar cap a Hispània, on hi havia metalls amb els que podien fer front als pagaments a Roma», explica. Així, varen anar creant una xarxa púnica a Hispània per obtenir metalls.
Aviat, però, Roma va trobar una motiu per tornar a la guerra amb els cartaginesos. L´assetjament i conquesta de Sagunt, va ser el «casus belli» per a la Segona Guerra Púnica (218-202 AC). La ciutat era «amiga de Roma», però, tot i que va demanar ajuda en diverses vegades, que aguantaren i esperaren, Roma no va arribar i Sagunt va caure en mans cartagineses. Aníbal va prendre aquesta ciutat íbera. Tot i que Roma no havia fet cas de les peticions d´ajuda de la ciutat de Sagunt, va ser «l´excusa perfecta». Roma al·legava que havien incomplit un tractat que prohibia als cartaginesos creuar el riu Íber, «però ells, abans, ja havien incomplit el primer tractat conquerint Còrcega», explica Marí, que, tot i que reconeix que eren uns pocavergonyes, sent predilecció pels romans i la seua practicitat.
La Segona Guerra Púnica va ser la més famosa. Marí està convençut que la poderosa imatge d´Aníbal creuant els Alps amb els seus elefants hi té molt a veure. D´aquesta segona guerra, explica Marí, pràcticament tot el que ens arriba és a través dels vencedors, dels romans, una versió que els pocs textos grecs que han perdurat contradiuen. Aquí, explica, trobam una altra de les gestes mítiques, la batalla de Cannas (sud-est d´Itàlia): «80.000 romans contra 40.000 cartaginesos. Van véncer tot ia la inferioritat numèrica i es diu que van matar 60.000 romans».
La fi de Roma
Marí explica que hi ha experts que consideren que aquí podria haver acabat la història de Roma. Aníbal es va plantar a les portes de Roma, que estava només defensada per un parell de veterans: «Hi ha moltes teories, però a mi, la que més m´agrada és la que diu que Aníbal volia que la capital fos Capua i que es va apropar a Roma per veure si els destacaments de Capua anaven allà per defensar-la i, mentre, prendre Capua». L´arqueòleg recorda, amb una rialla, com a partir d´aquell moment, quan els romans volien espantar un nen, li deien Anibal ad portas «com a naltros ens deien, de petits, que vendria la bruixa si no ens portàvem bé».
Eivissa va ser també un escenari d´aquesta Segona Guerra Púnica. Mentre Aníbal es dirigia cap a Itàlia, un dels Escipions -«igual que els Barca eren una gran família de Cartago, els Escipión ho eren de Roma»- va anar reconquerint Hispania. L´any 217 AC, Escipió va atracar a l´illa. «Segons els textos de l´historiador Tito Livio, van dir que el aconseguiren al camp era molt més ric que el que havien trobat a la Península», explica. Marí destaca que això dona una idea molt clara la dimensió d´Eivissa com a potència econòmica i de la riquesa que hi havia en l´època púnica a l´illa: «Per les excavacions sabem que la gent rica es concentrava a la ciutat. Si el que hi havia al camp era molt més valuós que el que hi havia a la Península...».
Quan Escipió va guanyar Aníbal, acabant la Segona Guerra Púnica, els eivissencs «molt hàbilment» es van sotmetre a Roma. En principi van considerar que els déus romans eren molt més poderosos, però Marí assegura que, tot i haver-se entregat a Roma, van seguir amb els seus costums cartaginesos. «Eren un giracasaques», opina.
La Tercera Guerra Púnica va arribar molt després (149-146 AC) i, a diferència de les altres, es centra a Cartago. Acabats de pagar els deutes a Roma, Cartago es considerava alliberada dels tractats amb Roma i lliure per comerciar i batallar a la Mediterrània. Davant d´això, Roma va decidir acabar amb Cartago. Va sotmetre a la ciutat a un llarg setge i constants saquejos fins que una ofensiva liderada per Escipió l´Africà Menor va aconseguir trencar les murades i fer-se amb la ciutat. «Plini assegura que va manar sembrar amb sal tota la terra de Cartago perquè res hi tornàs a créixer. Però això no quadra molt amb els romans. Eren molt pragmàtics, no crec que etassin disposats a renunciar a un dels millors ports de la Mediterrània», conclou l´arqueòleg.
