275 anys del naixement del geni. Les primeres imatges que guarde de Goya estan lligades a la meua infantesa, a les cases de poble sobre els murs retalls de calendaris: la gallineta cega, la verema, el para-sol, plats-i-olles. Temps encara amb famílies de tradició agropecuària. Aquelles gents tenien gust i apreciaven les reproduccions humils dels cartons per a tapissos que contagiaven un punt d’alegria en l’ombriu dels habitatges populars.
Francisco de Goya y Lucientes pintà, durant 18 anys, cartons destinats a la Reial Fàbrica de Tapissos de Santa Bàrbara. Es tractava d’esbossos que després es transformaven en tapissos. El tema era usualment amable i amb unes dosis d’encant, ja que les teles anaven destinades a decorar els palaus reials. Així mateix, i en el context de la cort il·lustrada de Carles III, el mestre disposà, en estes pintures, una sàvia conjunció del rococó de Giovanni Battista Tiepolo i del neoclassicisme representat a Madrid per Anton Raphael Mengs.
Mentre confeccionava cartons per a tapissos Goya va continuar resolent encàrrecs importants. És ben sabut que, en 1780 ingressà en l’Acadèmia de Sant Ferran i, per a esta institució va deixar un Crist crucificat, actualment en el Museu del Prado. Després, en 1789, Carles IV nomenarà Goya pintor de cambra, la qual cosa suposarà el triomf professional de l’artista; encara que, just abans, el retrat de la família il·lustrada dels ducs d’Osuna li havia obert les portes a la noblesa madrilenya. No obstant això, durant 1792 el pintor caurà malalt i, com a conseqüència, quedarà sord per a la resta dels seus dies, cosa que influirà en la seua obra.
En 1800 pinta l’apoteòsic Retrat de la família de Carles IV. Com en el retrat d’Innocenci X de Velázquez, en esta representació «de todos juntos» aflora la psicologia de tots i cada un dels personatges. La seua habilitat en adornar-los de setins i condecoracions engreixava l’ego dels retratats, de manera que la vanitat els impedia adonar-se’n d’allò que quedava plasmat en els seus rostres: el límit d’aquells projectes de flor, el testimoni de la vulgaritat i estupidesa d’una dinastia. En qualsevol cas, en este llenç va culminar el seu homenatge a Velázquez. Recordem que, precisament com havia fet el pintor sevillà en Las Meninas, Goya es retratà a l’esquerra pintant un quadro, però Velázquez s’havia situat perfilant als reis que estaven fora de la tela, en el lloc de l’espectador. El quadro de Goya, però, resulta impossible, ja que els personatges retratats miren el públic, sí, però no al pintor. És per això que la pintura no s’explica si no és com un homenatge al mestre sevillà.
L’esclat de la Guerra de la Independència al maig de 1808 li suposa a Goya la deliberació interna entre la seua ideologia il·lustrada que el fa pròxim a Josep I Bonaparte i la seua fidelitat al poble espanyol que està lluitant contra els francesos. Fruit d’este conflicte sorgiran dos dels quadros més emblemàtics d’este geni: El dos de maig de 1808 a Madrid i El tres de maig a Madrid. En ells, com en tantes altres pintures, Goya proporciona la seua visió de l’absurd de la guerra, de l’estupidesa humana. En el primer, allò més destacable a la vista és el moviment i l’expressivitat de les figures; un conjunt impactant per a l’observador que anticipa totalment el romanticisme francés de Géricault o Delacroix; però no sols. En efecte, si ens fixem el cap d’un dels cavalls que avancen està pintat de verd; Matisse tardaria quasi cent anys en pintar La ratlla verda; és a dir, el retrat de la seua esposa amb el front i el nas solcats per una ratlla verda, cosa que suposaria l’inici formal del fauvisme.
El poble, protagonista
I també amb El tres de maig a Madrid aferma la seua adhesió al poble espanyol, més enllà dels seus compromisos intel·lectuals. En totes dos obres el protagonista absolut és el poble, que esdevé heroi col·lectiu i anònim. Mai no s’havia reflectit així una guerra. Els coetanis trobarien a faltar els generals victoriosos o la perspectiva fumejant del camp de batalla. Més encara, en el rostres dels qui van a ser passats per les armes podem captar clarament un preludi del que serà l’expressionisme. En un clar contrast amb les víctimes, Goya amaga el rostre dels soldats a punt de disparar. És una ocultació genial perquè, d’haver vist les cares ens haguérem descarregat la consciència assenyalant els culpables. D’esta manera, qualsevol, donades les circumstàncies, pot formar part de l’escamot d’execució, la qual cosa no pot més que omplir-nos d’inquietud. La crueltat i el dramatisme de la guerra ja l’havia abordat Goya en la sèrie de gravats Los desastres de la guerra. La número 15 d’estes làmines, Y no hay remedio havia abordat els afusellaments. Hi ha els soldats de l’escamot que disparen al fons, dels qui no vegem el rostre. Ara bé, dels soldats que hi ha a la dreta no en sabem absolutament res excepte els canons del seus fusells, anunci de la immediatesa de la mort. És una concepció totalment fotogràfica, o millor dit, cinematogràfica de l’escena, amb la que Goya torna a avançar-se, una vegada més, al seu temps.
L’esclat de la Guerra de la Independència li suposa la deliberació entre la seua ideologia il·lustrada i la seua fidelitat al poble espanyol
El geni del pintor no s’exhauria ni en els cartons, ni en els retrats, ni en les pintures de història, ni tampoc en les religioses, més escasses. Les anomenades pintures negres reben este nom tant pel color emprat: blanc, negre, ocres, daurat-verdosos, com per la seua tenebrosa significació pessimista, ombrívola i desesperançada. Són escenes macabres i de bruixeria de difícil interpretació, expressió d’un món interior desolat i terrible, al·lucinant. Una fantasia i imaginació sense límits van presidir la seua execució. En estes pintures i en molts dels seus gravats Goya també s’anticipa a la seua època, ja que pinta precisament, el món dels somnis, allò que escapa a la consciència, no sols la individual sinó, inclús la col·lectiva. Més de cent anys després, André Breton publicaria el Manifest du Surréalisme, explicant els objectius i significat d’este moviment, però Goya ja l’havia precedit en moltes de les seues pintures i gravats.
Estic acabant este article impossible i evoque la visita que vaig fer, ja fa uns quants anys, a la casa natal de l’artista a Fuendetodos. Allí s’explica tot: l’aparent senzillesa i, alhora complexitat de l’obra del geni i, n’estic segur que si haguera sabut de la difusió popular que aconseguirien les seues pintures, i no sols les destinades a tapissos, se n’hauria sentit més que orgullós. Goya, pintor popular fa dos-cents cinquanta anys i ara. Goya pintor que feu avançar l’art molt més enllà de la seua època. Goya, pintor que no oblidà retre homenatge als seus mestres Velázquez i Rembrandt. Goya, qui malgrat els seus equilibris inestables amb la dinastia borbònica al remat hagué de prendre l’amarg camí de l’exili i trobar la mort a Bordeus. Goya, pintor que continua, i continuarà, interpel·lant-nos per sempre, perquè el seu art escarba en nosaltres, en allò més profund del nostre ser. Goya, qui en la seua obra ens retorna, reflectida, la imatge de la condició humana. Goya.
