Senyora Armengol, em dirigeixo a vostè públicament per mostrar-li la meva indignació. Fets objectius:
- En política sempre he estat votant socialista i d'altres propostes afins.
- La meva família explota un bar a Vila.
- La facturació ha estat per sota del 30%. Encara així hem decidit continuar oberts per compensar despeses i també perquè el nostre barri, que està patint molt la pandèmia, tingui una mica de color en aquests temps tan foscos.
Fets subjectius, opinió nascuda de la indignació que abans li comentava:
- Se n'adona del mal que provoca a treballadors i empresaris com nosaltres l'afer de la seva sortida?
- M'és igual les excuses que està donant, no m'importa si un dels seus amics es va desmaiar, ni les vegades que els veïns van trucar.
- No m'importa si passa les nits a bars que haurien d'estar tancats a partir de la 1.
El que sí m'importa es que l'hagin enxampada fent allò que estigmatitza a diari. La meva família i jo no menystenim la pandèmia. Ans al contrari, cada nit suem per tancar a les 22 hores, per netejar desenes de vegades el nostre local. Patint l'estrès de complir les normes que dicten, no per por a les represàlies, sinó per responsabilitat social. Li asseguro que a partir d'ara cada nova mesura que dicti augmentarà més la nostra indignació. La política no és sols fer-la, sinó complir-la. Es quasi igual o més important donar exemple i no viure aliena al poble que governa.
No es tracta només de ser honest, sinó també de semblar-ho. No puc evitar deduir que en aquells moments pensava que el seu càrrec la salvaria. Se sentia superior a tots nosaltres? S'imagina la impotència que sentim?
A l'adolescència dèiem una expressió per quan algú sobrepassava el respecte. Era aquesta: «m'estàs vacil·lant?» Amb la seva actitud no puc més que preguntar-li: Senyora Armengol, m'estàs vacil·lant?
