Cal tenir present que la comercialització de la sal produïa el guanys suficients que permetien a la Universitat comprar tots els productes -principalment alimenticis- que les Pitiüses no tenien. La venda de la sal també permetia que un petit grup de comerciants eivissencs es beneficiassin d´aquest comerç. Cal no oblidar els jornals que l´extracció de la sal proporcionava a una part important de la població illenca.

Les salines foren administrades per la Reial Hisenda i a les darreries del segle XVIII i d´acord amb les propostes de millores econòmiques que va desenvolupar a les Pitiüses el polític il·lustrat Miquel Gaietà Soler i Rabassa, es realitzaren importants obres de millora per a l´explotació de la sal. Moltes d´aquestes obres foren dutes a terme pels presidiaris que en un nombre que rondava el centenar, hi havia en un presidi situat a ´les Reials Salines´.

Abans de les millores dels il·lustrats, hi havia a les salines sis grans estanys, dels quals únicament tres es trobaven en explotació; els tres restants no produïen res ja que es trobaven plens de fang i completament abandonats. Diu l´arxiduc Lluís Salvador d´Àustria (1890) que una vegada acabades les obres, eren tretze els estanys, encara que no tots eren productius. Aquestes reformes varen permetre que a les darreries del segle XVIII la producció quasi arribàs a les 30.000 tones de sal a l´any.

Al llarg del segle XIX la producció de sal anà minvant i les collites eren molt irregulars. Les causes són molt diverses, des de motius naturals fins a la manca de modernització de la manera d´extreure la sal, passant, com no, per causes purament polítiques, tan típiques d´aquella centúria.

Collita més petita

La collita més petita fou la de l´any 1870, que únicament arribà a les 8.500 tones. L´any següent i dins la segona fase de la desamortització que es va dur a terme a l´Estat espanyol, les salines d´Eivissa varen sortir a pública subhasta.

Les salines d´Eivissa varen ser adjudicades per un milió cent seixanta-dues pessetes, al navilier mallorquí Josep Astier i Cuevas i a un altre vesí, també de Palma, del qual desconeixem el nom, que formaren una companyia de caràcter interí i accidental. L´any 1878 aquesta societat, mitjançant escriptura pública es convertí en societat anònima sota la denominació d´Empresa de la Fàbrica de Sal d´Eivissa. Aquesta nova societat tenia un capital social de 2.250.000 pessetes, dividit en 2.250 accions de 1.000 pessetes cada una.

Els majors accionistes de l´Empresa de la Fàbrica de Sal d´Eivissa varen ser el següents: Josep Astier, propietari, solter, 210 accions. Pere Antoni Servera Carbonell, propietari, 204. Marc Picornell i Bauçà, comerciant, 179. Joan Palou Coll, notari, 110. Miquel Lladó i Lladó, 60. Agustí Frau Pons, empleat, 40. Miquel Fluixà Palet, propietari, 30. Antoni Anckermann Riera, propietari, 30. Josep Ribas i Tous, ajudant d´obres públiques, 30. Antoni Marroig Bonet, propietari, 15. Antoni Bestard Ramis, prestamista, 13. Jaume Escalas Adrover, metge-cirurgià, 10. Josep Monlau Sala, propietari, 10. Jaume Escalas Garau, agent de negocis, 10 i Josep Maria March Domènech, jubilat, 10.

Els càrrecs dins de l´empresa varen ser el següents: junta delegada: Astier, Servera, Picornell, Monlau, March i Miquel Bauló Oliver. La comissió permanent era formada per Fluixà, Anckermann, i Marroig. El director gerent era Llorenç Vicens i Bordoy.

La societat es trobava inscrita en el tom 1r del Registre de l´Ajuntament de Sant Josep d´Eivissa, al foli 222, i corresponia a la inscripció 4ª de la finca número 391. Deia que la societat era propietària de les salines de l´illa d´Eivissa, amb tots els seus béns agregats i els accessoris necessaris per a la producció de la sal. També, a més de la finca comprada a l´Estat en pública subhasta, el 14 d´octubre de 1871, també era propietària de les finques adjuntes a l´anterior i adquirides posteriorment per aquesta societat.

Aquesta empresa va canviar de nom el 1898, que fou designada amb el nom de Salinera Espanyola i els nous dirigents varen ser: president, Manuel Salas; administrador gerent Manuel Guasp, i vocals, Josep Guardiola, Elvir Sans i Rafael Moll.

La nova administració no va aconseguir millorar gaire la producció de sal, ja que en el període comprès entre 1871 i 1885, la mitjana de la collita era d´unes 7.000 tones anuals, quantitat una mica inferior a les collites que s´obtenien quan eren explotades per l´Estat. Tal vegada aquesta disminució de la producció era per múltiples causes: el mal estat en què es trobaven els estanys, que les circumstàncies climatològiques no varen ser favorables o bé el mitjans emprats no eren els adequats.

El cert era que les aigües de pluja entraven en gran quantitat dins dels estanys i això no ajudava gens a la producció de la sal, encara que diu la tradició que molts d´eivissencs pensaven que una porció d´aigua de pluja ajudava a la producció de la sal i per això no s´impedia l´entrada d´aigua dolça dins dels estanys.

Renovació

A partir de 1885, la Salinera va iniciar una profunda renovació del sistema productiu: es recontruïren els estanys, que es dividiren en quadres més petits, es milloraren les motes que dividien els estanys, es construïren nous canals d´alimentació amb aigua marina i, sobre tot, es desviaren les aigües de pluja. Totes aquestes reformes varen ser redactades per l´enginyer de mines en cap de Balears, Eugeni Molina i Sirera, que anteriorment ja havia posat en funcionament les mines de galena argentífera de s´Argentera, a Sant Carles de Peralta.

Per impedir l´entrada de l´aigua dolça es construïren quilòmetres de motes que voltaven els estanys i que desviaven les aigües que baixaven de les torrenteres de les muntanyes vesines i les dirigien cap a la mar. Aquestos nous canals també permetien desviar les aigües sobrants. Però la principal obra va ser la desviació del torrent de sa Font des Taronger, que neix a la serra Grossa i que, travessant bona part del pla de Sant Jordi, desembocava a l´estany Roig (el més proper a les pistes de l´aeroport) i que es desvià cap a la platja des Codolar. Aquesta millora ja l´havia proposat el 1803 l´administrador de les salines, Jaume Cirer Pons, en el seu ´Tractado de las Reales Salinas de Yviza y Formentera´, però s´hagué d´esperar més de setanta anys per veure-la realitzada.