Vicent Ferrer Guasch, en el centenari del seu naixement (1917-2017).

Com passa el temps! Sembla que fou ahir que, al teu estudi, mentre tu pintaves, jo prenia notes pel llibre que conjuntament preparàvem. Em parlaves de temps enrere, de la teva infantesa i de la teva joventut a Eivissa, dels teus primers dibuixos, del descobriment del color, dels apunts que feies al pis que en Narcís Puget i Viñas tenia a s'Alamera, del teu difícil parèntesi a Barcelona durant la Guerra Civil i dels anys que després vingueren, quan, tot compaginant els pinzells amb la docència, et vas donar a conèixer com a pintor. Un llarg camí en el qual es succeïren exposicions arreu: Eivissa, Palma de Mallorca, Maó, Barcelona, València, Bilbao, Madrid, Alemanya, New York...

El que més em va impressionar del teu treball, prou bé que ho saps, fou la teva passió per atrapar la llum. Per a tu era una idea fixa, una dèria irrenunciable, com una obsessió. Em mostraves tot un seguit de temes pictòrics, el port, carrerons de Dalt Vila i sa Penya, flors, imatges del mercat, marines? Recordo especialment un autoretrat de tal realisme que tu, en tenir-lo al davant, semblava com si t'emmirallessis en ell. Això no obstant, guanyaven terreny els blancs i la precisa geometria de la nostra arquitectura que, com no et cansaves de repetir-me, només era un pretext, un suport. Perquè allò que buscaves era la llum, una llum fugitiva que, finalment, capturaves. Veig encara el teu somriure sorneguer quan et vaig comentar un detall que em sorprenia de les teves pintures. Et vaig dir que en col·locar un quadre teu sobre una paret emblanquinada, retenia més llum la teva pintura que la calç de la paret. Com t'ho feies?

Els teus blancs sobre la tela eren autèntics llampecs, esclats de llum. Potser és per això que la teva pintura té quelcom d'hipnòtic que deixa l'espectador enlluernat. Però ja ho saps, tot això. Si escric aquestes ratlles es per comentar-te el retrobament que ens permet celebrar, aquesta primavera, a sa Nostra Sala, amb un bon recull de la teva obra, l'aniversari del teu naixement. Et puc avançar que aquest proper estiu tornarem a trobar-nos amb obra teva en dues exposicions. Ja t'ho explicaré. Per cert, no sé què diries en veure la mutació que pateix Eivissa. Res a veure amb els canvis que tant t'empipaven! La situació ha empitjorat! De ben segur que deixeries anar un bon renec. Amb raó. Recordes allò que et vaig dir un dia a l'estudi, mentre pintaves? Et deia que arribaria un moment en què, per reconèixer-nos en l' Eivissa que ens identifica, hauríem de recórrer a les teves imatges. Aquell futur ja és aquí! No m'agrada l'Eivissa que veig. Prefereixo l'Eivissa dels teus quadres, l'Eivissa dels teus somnis, l'Eivissa que tant estimaves.

Una abraçada, Vicent!