He escrit d´altres vegades, en aquest mateix Diari, que un dels problemes fonamentals que presenta el sistema democràtic a l´Estat espanyol és la manca d´independència del poder judicial. Sense una separació de poders clara (i necessària) el funcionament del sistema democràtic queda inevitablement enterbolit.

La manca de credibilitat de la Justícia a l´Estat espanyol constitueix, a més a més, un camp adobat per a la demagògia. Resulta molt fàcil fer venir les coses bé, d´acord amb els propis plantejaments, i això en política es fa d´una manera sistemàtica. Tractar tothom d´igual manera no és gens ni mica fàcil, sobretot tenint en compte que les possibilitats d´actuar de les persones no són, ni molt manco, iguals, sinó que justament es caracteritzen per les seues dissimetries. En aquest sentit, estic convençut que hi ha persones, a la nostra societat, que consideren que per norma general un detingut no ha de ser emmanillat, però que troben molt bé l´emmanillament dels ex-alts càrrecs del Govern d´en Jaume Matas que han estat detinguts. I viceversa: estic ben convençut, així mateix, que hi ha persones totalment contràries a veure cap polític emmanillat però que troben molt bé de veure-hi delinqüents comuns (o que trobarien molt bé, també, veure-hi polítics, si no fossin del seu partit).

De la mateixa manera, avui hi ha qui considera un autèntic abús una possible sentència del Tribunal Constitucional en contra del nou Estatut de Catalunya (que ho és, certament), i, en canvi, espera les actuacions de la Justícia com el mannà per a l´esquerra de les Illes Balears i Pitiüses. Allò que és bo segons un resultat previsible és dolent, també segons un resultat bastant fàcil d´anticipar.

No fa falta ser Kant per saber que tot això fa perdre credibilitat a les persones que es dediquen a la vida pública, fa perdre credibilitat al sistema judicial i converteix la política en un circ. De vegades hom no sap si es troba davant debats fonamentals oberts al si de la nostra societat o davant un programa de telebrossa protagonitzat per jutges i per polítics.

En el cas de la sentència del Constitucional en relació a l´Estatut de Catalunya, des del meu punt de vista, les coses no poden ser més clares: la gent va votar, en referèndum, el nou Estatut. Per tant, democràticament, la cosa no té més trellat: allò que ha votat la gent és el que ha de prevaldre. Quina legitmitat té el TC, un tribunal d´excepció que no existeix a la majoria d´estats democràtics, per qüestionar la voluntat del poble de Catalunya? De fet, allò que hi ha en joc és saber si els catalans del Principat tenen o no dret a decidir. I, per tant, qualsevol sentència del TC, encara que fos favorable, constitueix un acte de violència simbòlica que, per dignitat nacional, no s´hauria d´acceptar de cap de les maneres.

Però, si acceptam que la Justícia està fortament polititzada (i que aquesta politització és ben previsible que es posi de manifest en una sentència com la de l´Estatut), no podem després afirmar, com va fer el president Antich, que allò que es digui des de l´Administració de Justícia «no es pot discutir».

Perquè la manca de confiança en la independència del poder judicial desaparegui, s´han de produir alguns canvis imprescinbibles; la Transició més o menys ha començat en d´altres àmbits, però encara no han afectat aquesta Administració. En primer lloc, és necessari que l´Administració de Justícia s´adapti a la pluralitat nacional de l´Estat. Per què els jutges i els fiscals han de continuar enquadrats en cossos ´nacionals´ (espanyols), i no adaptar-se a la divisó de l´Estat en comunitats autònomes. Per què professors o metges són funcionaris de la comunitat autònoma i, en canvi, jutges i fiscals ho són de cossos de l´Estat? En segon lloc, haurien de ser molt escrupolosos en el compliment de les lleis (de totes les lleis). Per tant, també de lleis que no s´adapten a la mentalitat estrictament centralista, com ara la Llei de Normalització Lingüística. ¿Quina confiança podem tenir en la independència política del sistema judicial, quan la meitat dels jutges que exerceixen a les Illes Balears no dominen correctament, oralment i per escrit, una de les dues llengües oficials de la comunitat autònoma?