«En Clint ha guanyat amb el temps»

Pens que de molt petitó. Quan anava a la sala parroquial de Sant Ferran, a final dels seixanta, record que sempre estava mirant la cabina, i mirant-me la màquina aquella i què hi feia aquella gent, i la remor... També em mirava la pel·lícula, però record que mirava també molt intrigat com es projectava. Després, de jove va caure a les meues mans un equip de filmació súper 8 i un projector, i m´hi vaig entretenir molt. Les Tomavista, que es deien. Record que les cintes eren de tres minuts, i ja intentava enllaçar-ne un parell per allargar-les...

I el virus encara dura...

Sí, perquè t´has de deixar emportar per ell. La meua feina no et trenca l´esquena, no és dura, no piques pedra, però sí que vol constància, hores, temps... Pensa que has d´estar molta estona pendent de tot per si passa res, i si passa res, saber reaccionar i tenir solucions. Però ara, amb l´era digital, també la cosa ha canviat. Abans, quan la màquina era electromecànica l´únic que necessitaves a mà era un tornavís i un recanvi: ara necessites un telèfon per poder cridar el servei tècnic a distància. Seria impossible disposar a la sala de totes les eines informàtiques per solucionar els problemes que poden ocórrer.

Recordes la primera pel·lícula que veieres?

´Corre, cuchillo, corre!´. Una de l´oest, xicanomexicana... No pens que fos gran cosa. L´he provat de trobar, i no hi ha hagut manera. Tenia devers nou anys, i em va impressionar veure aquelles imatges tan grosses sobre aquella pantalla. Era una paret emblanquinada de calç. Record que una vegada la vaig mesurar, i feia 27 metres quadrats. Era una passada. Aquesta pantalla era la del cinema d´estiu, a fora, sobre una façana; la del cinema d´hivern, era molt més petita.

Durant aquests trenta anys, hi ha alguna pel·lícula que no has pogut portar?

Pens que tot el que hi ha hagut al mercat i que ha set interessant de projectar aquí, s´ha pogut dur. En un temps, record que vàrem tenir un conflicte amb una distribuïdora que no ens volien servir material si no acceptàvem unes condicions que eren inacceptables. Però bé, això va ser una qüestió puntual.

Aquí en sabem de cinema?

N´hi ha que en saben molt, i que són veritables cineaddictes, que a més de l´estrena de la sala, veuen moltes altres pel·lícules a la setmana.

T´agradaria fer alguna pel·lícula?

Jo som més de fotografia. M´agrada molt la imatge, i sempre que puc surt a fora amb la càmera de fotos i els objectius. Però si és per fer de càmera en alguna pel·lícula, potser m´ho pensaria.

Quan fas d´operador, també veus la pel·lícula?

Sí, quan t´interessa te la mires. En tot cas, jo tenc una perspectiva molt diferent de la del públic. Hi veig, a vegades, errades enormes de muntatge que potser el públic no veu, i coses per l´estil.

A més, des d´on ets, es trenca la ficció...

Exacte! Més enllà de l´altura, també estic una mica fora de la ficció que es planteja a la cinta.

Però és una feina agraïda...

Molt, perquè quan la gent surt de la sala, en surt amb emocions. T´expressa sentiments, alegria, tristesa, angoixa, cabreig... T´expressa, també, encesa... Record que a ´Les cinquanta ombres de Grey´, va sortir una parella a la qual li havia anat fantàsticament bé veure la pel·lícula. No sé com degué acabar a casa la cosa.

Tens pel·lícules preferides?

N´hi ha que m´han marcat. Per exemple, la primera que vaig projectar a la meua vida en 16 mm va ser ´La diligència´, de John Ford. També és especial la que es va projectar a l´actual sala perquè és espectacular: ´La misión´, amb Jeremy Irons i Robert de Niro. A banda de la trama en si, la temàtica i d´aquests dos grans actors, la banda sonora és impressionant. També em va impactar ´Line of fire´, de Clint Eastwood, que va ser la primera pel·lícula de la seva millor època, la de la maduresa. Quan pens en l´època d´en Harry, crec que ha guanyat amb el temps com els grans vins, i que és molt millor que de jove. També, d´ell mateix, record ´Sense perdó´, per exemple, que és una gran pel·lícula també, amb Morgan Freeman i Gene Hackman, perquè tothom l´acaba com vol, l´acabes després de la pel·lícula a cada coixí. I una altra pel·lícula que em va marcar, va ser ´Apocalypse Now´.

A ca teua veus cinema?

Molt poc, perquè per a mi el cinema és per veure al cinema. Tenc una petita col·lecció de clàssics, i a vegades les veig. Per exemple, veig cada cert temps ´Temps moderns´, de Charles Chaplin, una pel·lícula que està de súper actualitat. Pens que és la pel·lícula que més he vist. També veig algunes de l´oest. O, per exemple, dels germans Marx, també me´n sol mirar.

Clàssics...

Pens que, des l´any 2000 en endavant, és difícil trobar produccions que realment marquin diferència.

Cinema amb crispetes o sense?

La indústria, per conveniència pròpia, ens ha ensenyat a veure pel·lícules menjant i bevent. El negoci de les multisales actualment no es troba en la venda de les entrades. El negoci és a les zones d´esplai dels voltants de les sales i en la venda de llepolies, begudes o crispetes que, a més, són de gran format. Aquest és el negoci vertader de les grans sales.

T´imagines Formentera sense cinema?

Jo he viscut l´illa sense cinema. Des que tancaren les sales parroquials als anys 1976 i 1977, fins que l´Obra Cultural Balear programà fins al 1983 noves projeccions en una aula de la Mola i a la biblioteca de Sant Ferran, va passar un temps que no n´hi va haver. Per tant, tot aquest temps fins que s´inaugura la sala actual, el 1988, és un llarg període en què mancava la gran cultura que significa anar a veure pel·lícules. Perquè pensa que les cintes poden ser de menys o més qualitat, et poden agradar més o menys els títols, però anar al cinema no deixa de ser un gran acte cultural.

Quin és el futur de les sales?

Ningú s´atreveix a pronosticar-lo. Hi ha qui pensa en les sales 4D, que són aquelles que t´ambienten en sensacions com ara fred, calor, olors... Pens que en el fons, les sales tenen poc marge d´innovació, però abans que es mori, la indústria inventarà qualsevol cosa per mantenir-les, sempre tenint en compte la pura i dura llei de mercat. Però pensa que sales municipals com la nostra, no en queden. Record que ja al 1989, varen venir a fer un reportatge per a la televisió, perquè després del tancament de més de quatre-centes sales a tot l´Estat, Formentera s´atrevia a obrir-ne una. La sala no pot tenir les millors condicions en tractar-se d´un espai polivalent, però s´hi poden fer coses de gran qualitat.