Barques, toros i toreros: La gestió de la pesca

Fa poc que s’han conegut les possibilitats de pesca de la flota de ròssec pel 2025. Hi ha hagut molt enrenou, que no ha bastat per aturar el cop, però sí perquè alguns hagin aterrat a la realitat de la pesca. Benvinguts! També sembla que s’hagi arribat a un cert acord entre posicions, fins fa poc temps molt enfrontades. Benhaja! Però convé aportar algunes dades i reflexions des del punt de vista científic.

Si bé els ecosistemes marins i els seus recursos vius són l’origen de tot, també s’han de tenir en compte les persones, les empreses, un producte de qualitat i proximitat, gastronomia, tradicions, ... A les Illes Balears, les barques de bou són fonamentals per a conservar aquest entramat de necessitats i interessos. Amb el 10% d’embarcacions aporten almenys el 50% de les captures comercialitzades.

La sobrepesca a la Mediterrània no és d’ara. Es remunta als anys setanta del segle passat, en gran part conseqüència de l’ús i abús dels fons europeus d’ajudes al sector pesquer, que va propiciar la instal·lació de motors per sobre de la potència permesa i la incorporació de noves tecnologies navals i d’ajuda a la navegació. El resultat va ser un creixement exponencial de la capacitat de pesca de les barques de bou, que els va permetre mantenir les captures, malgrat la sobrepesca, que ja començava a fer-se palesa. Aquest «desenvolupament” no es va orientar cap a una pesca més selectiva, menys impactant i més sostenible, sinó que es va fer just el contrari: pescar més enlloc de pescar millor. Als anys vuitanta es va començar a reduir el nombre de barques, incentivat també amb fons europeus al desballestament per a disminuir l’esforç pesquer i corregir la sobrepesca. Es pagava per retirar barques i, al mateix temps, per fer-ne de noves, amb major capacitat de pesca. Un error rere l’altre!

Pla plurianual

No ha estat fins ben entrat aquest segle, quan la Comissió Europea ha aplicat un pla plurianual per a la pesca demersal a la Mediterrània occidental (EU-MAP). Aquests plans són instruments de la Política Pesquera Comuna per a complir els seus objectius. Entre d’altres, garantir que la pesca sigui mediambiental, social i econòmicament sostenible a llarg termini, assolir un nivell de vida adequat pel sector pesquer, contribuir al subministrament d’aliments i aportar beneficis en matèria d’ocupació. L’EU-MAP pretén millorar l’estat d‘explotació dels recursos demersals fins arribar al seu rendiment màxim sostenible (RMS) i s’aplica des de 2020. Identifica unes poques espècies objectiu i es basa, principalment, en l’aplicació d’un règim d’esforç pesquer a les barques de bou, reduint els seus dies de pesca. També planteja l’aplicació d’altres mesures de gestió, com zones de veda i l’augment de malla de les xarxes, per a reduir les captures de juvenils i reproductors, a mode de mecanismes de compensació per pal·liar la minva de dies de pesca. Tot i ser necessari, aquest pla té deficiències en el plantejament, l’aplicació i el seguiment, unes mancances que són especialment evidents i greus a les Illes Balears.

Malgrat reconèixer el caràcter mixt i multiespecífic de la pesca demersal, tan sols considera dos grups d’esforç pesquer, que no es corresponen amb les estratègies de pesca ni les comunitats biològiques explotades per les barques de bou, molt més complexes. Tampoc té en compte que a les captures no hi ha espècies clarament predominants i que el rendiment pesquer depèn d’un nombre elevat d’espècies. De fet, a les Illes Balears les espècies objectiu del pla sols representen el 30% en pes de les captures i el 60% del seu valor econòmic. Fins i tot mostra mancances en la selecció d’aquestes espècies, com és el cas de la gamba blanca, amb una dinàmica poblacional més condicionada per factors ambientals que per la pesca, l’abundància de la qual està augmentant, com a conseqüència de l’escalfament de l’aigua.

Una errada molt greu de l’EU-MAP és que la reducció de l’esforç pesquer s’hagi aplicat per igual a tot el «caladero nacional del Mediterráneo». Aquesta decisió, que correspon als estats membres, ha perjudicat especialment a les Illes Balears, on la disminució dels dies de pesca de les barques del bou entre el període de referència del pla (2015-2017) i 2019 hagués estat suficient per a complir amb les reduccions establertes per a 2020 i 2021. Aquesta era una de les conclusions d’un informe fet per investigadors del Centre Oceanogràfic de les Balears, que dissortadament les administracions estatal i autonòmica no han volgut o no han pogut tenir en compte. L’informe posava en evidència una altra incongruència, resultat també de l’afany homogeneïtzador, en aquest cas de la Comissió Europea. Malgrat les avaluacions dels estocs pesquers que fa la Comissió General de Pesca de la Mediterrània (CGPM), mostren que el grau de sobrepesca no és igual a totes les subàrees geogràfiques que hi ha establertes a la Mediterrània per a l’avaluació i gestió de les pesqueries, la Comissió Europea fa les seves pròpies avaluacions i, en el cas d’una espècie objectiu del pla com és el lluç, ho fa agrupant vàries subàrees geogràfiques. Així, els resultats obtinguts són més representatius de zones amb més flota i diversitat d’arts de pesca (ròssec, palangre i tremalls), on els estocs mostren més sobrepesca, com el Golf de Lleó i la costa catalana, en detriment de zones com les Illes Balears, on el lluç només s’explota amb ròssec i per una flota menys desenvolupada. Sorprèn que tant les administracions estatal i autonòmiques com els pescadors semblen no voler rebatre aquesta manera de fer de la Comissió Europea. La pròpia CGPM tampoc ho posa en dubte, però més sorprenent és encara que aquest organisme regional de pesca de la Mediterrània faci les seves avaluacions dels estocs pesquers després de les negociacions anuals de la Unió Europea per acordar les possibilitats de pesca. El 2024 les negociacions es van tancar l’11 de desembre i la setmana següent, del 16 al 21, va tenir lloc el grup de treball d’avaluació d’estocs de la CGPM. Un disbarat i una pèrdua de temps i doblers.

En definitiva, l’aplicació de l’EU-MAP es fa sense tenir en compte tota la informació científica disponible. Les avaluacions més recents mostren que s’està corregint la sobrepesca dels estocs i, fins i tot, en algunes àrees com les Illes Balears, la majoria d’aquests ja es troben en el seu nivell de RMS. Altres indicadors mostren que no tan sols s’estan recuperant els recursos pesquers sinó també les comunitats explotades i, fins i tot, espècies més vulnerables a la pesca, com les rajades i els taurons.

Fins ara, l’EU-MAP ha comportat una reducció de fins un 40% dels dies de pesca de les barques del bou i l’establiment de vedes espai-temporals. No obstant, encara es plantegen més reduccions i/o l’aplicació de mesures compensatòries, basant-se sobretot en la situació del lluç, l’espècie amb major nivell de sobrepesca de les avaluades i que a les Illes Balears només representa el 6% de la captura. Per assolir el seu RMS, el 2025 es proposa reduir fins al 70% els dies de pesca, la qual cosa posa en perill la viabilitat de la flota de ròssec. Però això tampoc permetrà arribar al RMS, al menys amb la immediatesa que la Comissió Europea pareix assumir entre l’aplicació de mesures de gestió i la recuperació dels recursos pesquers. El temps polític no es correspon, ni de bon tros, amb el temps biològic!

Amb mesures alternatives, com augmentar la malla dels cops de 40 a 45 o 50 mm, es podrà reduir la sobrepesca del lluç, però tampoc s’arribarà al RMS i, a més a més, es perdran captures d’altres espècies importants. Unes pèrdues que poden arribar al 25% del rendiment pesquer amb la malla de 50 mm, almenys durant els primers anys des de la seva aplicació. Les vedes espai-temporals només serviran si es tanquen àrees on s’hi pesca, un fet que no es dona en la majoria de les vedes establertes pel EU-MAP. Protegir els reproductors de lluç serà més difícil, ja que no es disposa d’informació científica suficient per a identificar on i quan es concentren.

Accelerar l’inevitable

Hom pot pensar que amb l’actual proposta de la Comissió Europea es pretén accelerar l’inevitable, almenys en àrees com les Illes Balears: la fi de les barques de bou. No fa falta ser mot perspicaç. Basta veure que, d’ençà els anys setanta, s’ha reduït el seu nombre un 70%. Si es manté la tendència, en poc més d’una dècada, aquesta flota, que fins ara ha estat clau pel manteniment del sector pesquer professional, haurà desaparegut. Això no es pot atribuir només a l’estat dels recursos. La comercialització de les captures, canvi d’hàbits alimentaris dels consumidors i condicions de feina poc atractives pel jovent, entre altres factors, ben segur que també hi han influït.

Si realment es vol mantenir aquesta flota, els propers anys s’haurà de fer el que no s’ha fet durant dècades. No basta amb protestar per la reducció dels dies de pesca. S’ha de demostrar que l’EU-MAP té deficiències i que no té en compte la singularitat i diversitat de la nostra pesca. El problema de fons és que la Comissió Europea no entén la Mediterrània i, per això, la PPC sempre s’ha aplicat tard i malament. Tampoc el Govern d’Espanya ni les comunitats autònomes semblen estar molt interessades en posar damunt la taula les particularitats geogràfiques.

La solució a aquesta crisi i la lenta agonia del sector pesquer professional de les Illes Balears, requerirà una gestió valenta i basada en el coneixement científic. S’hauran d’aplicar mesures, amb la col·laboració de tots els actors implicats. Molt especialment dels pescadors, que els darrers anys s’han mostrat reticents a participar en projectes de recerca per a millorar la pesca de ròssec a les Illes Balears. Com millor sigui aquesta col·laboració, més bones i fiables seran les avaluacions de l’estat dels recursos pesquers i dels guanys i pèrdues potencials de l’aplicació de diferents mesures de gestió, i per tant, les recomanacions que se’n derivin.

Si es vol mantenir la pesca tal i com ara la coneixem, és important apropar-s’hi amb coneixement i seny i una bona dosi de realisme, que ens permeti rebaixar les expectatives. Es tracta de trobar un equilibri entre conservació i sostenibilitat i també d’assumir un cert impacte en els ecosistemes marins, per extreure’n beneficis. Apostar només per la conservació dels ecosistemes, sense tenir en compte la necessitat que tenim de mantenir els serveis que ens ofereixen, el que fa es traslladar el problema de la sobrepesca a països menys desenvolupats. Malauradament, aquest ha estat el tarannà de l’explotació dels recursos naturals: mantenir el nostre benestar, a canvi d’exportar els impactes sobre els ecosistemes a d’altres indrets. D’allò que els ulls no veuen (o no volen veure), el cor no se’n dol!

Suscríbete para seguir leyendo