Manel Marí, cinc anys arrelat en el vent

... i on res no queda, hi queda ell.

Manel Marí

Així acaba un dels poemes de Manel, del llibre Suite a mitges (2006), on juga amb les imatges contraposades del nòmada i l’arrel, que també donen títol a l’antologia de la seua obra poètica (Proa, 2021).

Ara que fa cinc anys que ens va deixar, podríem creure que Manel Marí ha esdevingut definitivament un nòmada, més que mai (en realitat, ni Manel Marí ni la seua poesia van caure mai en cap estancament sedentari...).

Però ens equivocaríem si pensàvem que en Manel ja no hi és. Aquest és el sentit que vull donar al vers que encapçala aquestes notes: hi queda ell, perquè la seua poesia, la seua paraula, ha arrelat en el vent.

La imatge de la paraula en el vent -que ja va donar títol a un llibre de Josep Carner i que Bob Dylan va incorporar a la seua cançó més mítica- és un bon reflex de la força permanent de la poesia: potser hi ha moments en què el vent s’encalma i s’adorm, i es diria que no hi és, que la seua empenta és absent... Però n’hi ha prou perquè l’aire es revolti i comprovem que és capaç de remoure-ho tot, de dalt a baix.

No totes les paraules arrelen en el vent. Moltes de les que ens va deixar en Manel s’hi han aferrat amb força. Només cal que obrim la finestra i deixem que corri el vent. I tal vegada arribarem a emprendre el vol, a cavall de les seues paraules, també nosaltres una mica nòmades...

Suscríbete para seguir leyendo