Una nova obra de Bernat Joan i Marí: ‘Stepanakert. Cor de magrana’

Estranyesa, sorpresa, desorientació, silenci quan hom esperava aplaudiments...paraules que s’expressaven en les cares del públic que vàrem assistir el passat dia 20 de novembre a l’estrena de la nova obra teatral de Bernat Joan i Marí, representada a l’Auditori de cas Serres d’Eivissa per la Companyia de Teatre Pedro Cañestro, dins la Temporada de Teatre Amateur Pedro Cañestro. Una estranyesa segurament ben buscada o almenys esperada per l’autor. Aquesta estranyesa comença pel títol de l’obra: ‘Stepanakert: cor de magrana’. La primera cosa que hom pensa quan llegeix el títol és que es tracta d’una paraula inventada, però no és així: Stepanakert és el nom d’una ciutat que té uns 50.000 habitants, que pertany a la república independent d’Artsahk, que fins l’any 1991 pertanyia a Rússia i ara viu un conflicte ètnic i religiós entre armenis i àzeris, ortodoxes i musulmans respectivament. Ben segur que l’autor ha volgut posar a prova els públic assistent i els lectors i lectores del text dramàtic, publicat per Edicions Aïllades. I la segona part del títol ens fa pensar en la sang vessada per les víctimes d’una guerra. I els que hem assistit a la representació, efectivament hem pogut comprovar que Bernat Joan i Marí ens presenta la tragèdia que viu la població d’Ucraïna atacada per Rússia. Però des de quin punt de vista ens presenta l’autor aquesta guerra? D’entrada es tracta d’una guerra permanent, que té un inici, però ningú sap com ni quan acabarà. Una guerra més que va canviant d’escenari al llarg d’Europa i Àsia: Turquia, Iràn, Síria, però sobretot Ucraïna. I aquest és tal vegada el primer element que desorienta el públic i els lectors: els personatges es situen a un país, ara en un altre, sense que el públic tengui temps de seguir el canvi d’escenari de l’acció. Crec que Bernat Joan i Marí ens vol fer arribar un missatge molt pessimista per a la humanitat: que la pau de la humanitat és impossible. Però aquesta desorientació no afecta solament el públic, sinó que els personatges també viuen desorientats i per això des d’una convicció de la l’absurd, l’autor decideix que tots els personatges acabin morint en escena. Però també alhora l’autor ha volgut dotar cada personatge d’una força vital que els fa lluitar fins a la mort i de sobte tornen a aparèixer damunt l’escenari; sembla com si els personatges es rebel·lassin contra el seu destí. Aquesta nova vida dels personatges no es pot entendre si no és des de la ironia que es concreta en l’absurd. Aquesta obra només es fa comprensible des de l’absurd de la guerra. L’autor vol denunciar clarament l’absurd d’aquesta guerra i de totes les guerres.

L’absurd de la guerra és presentat des de tres o quatre angles: des de les trinxeres, des de la vida quotidiana a través de les dues majores, des de la justícia i des del perill que suposa l’amenaça nuclear. I també es fa present el protagonisme de la dona dins el camp de batalla, I l’aviador que pilota un ultralleuger que obri i tanca l’obra, és com un observador extern que des del seu món feliç observa l’avanç de la guerra. Ara pens que tal vegada es tracta del mateix autor Bernat Joan que s’ha camuflat dins el personatge de l’aviador. Per l’estil de l’escriptura dramàtica veig bastant clara la influència de la ironia de Pere Calders ben palesa en la narrativa escrita durant l’exili.

Però no tot és estranyesa dins aquesta obra: a una de les escenes finals de l’obra apareix Amina, i diu que és una arqueòloga que ha treballat a Síria juntament amb un arqueòleg eivissenc i aquesta al·lusió es referix sens dubte a l’arqueòleg Josep Maria López Garí, que ha treballat diverses vegades en excavacions arqueològiques a Síraia.

No sé si amb aquestes pinzellades sobre l’obra us he aclarit una mica les idees de l’obra o bé us he embolicat encara més el palangre. Com a primera conclusió us vull dir que que estic convençut que Bernat Joan i Marí vol denunciar obertament l’absurd de les guerres que només serveixen per vessar sang innocent i que cal situar-nos dins el món per treballar la pau per a tota la humanitat.

I ara m’agradaria presentar-vos la meua experiència com a part del públic assistent a la representació d’aquesta nova obra de Bernat Joan i Marí. Tota l’escenografia presenta un espai de guerra, excepte l’interior d’una casa que aporten les dues majores amb una simple taula i dues cadires. Un diorama projecte escenes del camp de combat amb unes imatges d’uns filferros de punxes i en altres moments uns núvols en moviment. Vull renarcar el bon efecte agradable dels canvis d’escena, amb una llum tènue a l’escena i la figura en negre dels personatges que es retiren o canvien els objectes de l’escenari, un efecte que ens recorda la projecció d’ombres xineses.

I pel que fa als actors i actrius hem de ressaltar l’extraordinària interpretació de les dues majores, Svetlana i Sonja, interpretats per na Marilina Marí i na Lourdes Tur; Pilar Costa interpreta el paper de Marja, l’aviadora, que destaca per la seua veu claríssima en la dicció dels llargs i difícils monòlegs, com la interpretació de María José Vidal que fa el paper d’Amina. I també hem de parlar de les escenes dels dos soldats a les trinxeres, que m’han fet pensar el l’obra Pícnic de Fernando Arrabal, obra que també tracta de fer una paròdia de la guerra, sempre des de l’absurd.. Les frases del diàleg dels dos soldats també m’han duit a la memòria els personatges perduts a l’estació de tren, que apareixen a l’obra ‘Tot esperant Godot’ del gran dramaturg de l’absurd que va ser Samuel Beckkett. I es mereix un bon aplaudiment el gran actor Juanjo Torres que fa el paper d’Alí, on com sempre destaca per la bona expressió corporal i vocal, personatge que estira i aguanta el diàleg compartit amb l’altre soldat Mehemet, interpretat per Vicent Torres. Algun moment del diàleg dels soldats m’han recordat aquells acudits del gran humorista que va ser Gila quan irònicament criticava amb el telèfon a la mà aspectes de la guerra.

La direcció d’Àngels Martínez ha estat valenta i decidida i ha aconseguit una bona posada en escena d’una obra que presenta no poques dificultats: posar ordre a espais tan allunyats i diferents i saber orientar els actors era un repte difícil però que ha estat ben aconseguit i superat. A la troupe, a la directora i a l’autor, el meu generós aplaudiment i sincera felicitació.

Marià Torres i Torres | Escriptor

Suscríbete para seguir leyendo