Diario de Ibiza

Diario de Ibiza

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Arte&letras

Un doble exili

El disc va resultar desigual per les condicions d’un enregistrament no excessivament còmodes al sud de França i a altres estudis

El grup en un descans de l’enregistrament a Villefranche-sur-Mer.

El maig de 1972 els Rolling Stones publicaren el doble àlbum Exile on Maine Street, el desè treball de la seva discografia britànica, considerat llavors com una de les seves majors produccions i número u a Anglaterra. Darrere quedaven la discogràfica Decca, la producció d’Andrew Loog Oldham i la presència del malaurat Brian Jones (1942-1969), el vertader primer líder de la banda.

Rolling Stones. DI

La formació del grup llavors era ja la de Sticky fingers, el seu anterior disc: Mick Jagger (cantant, harmònica i compositor), Keith Richards (guitarra, veus i compositor), Charlie Watts (1941-2021, bateria), Bill Wyman (baix), amb Mick Taylor a la guitarra solista i la producció de Jimmy Miller.

Un doble exili

El disc va resultar desigual per les condicions d’un enregistrament no excessivament còmodes al sud de França i a altres estudis, des de juliol de 1971 i fins a març de 1972. Fins i tot s’ha dit que Jagger no quedà del tot satisfet del resultat, encara que la crítica el considera ara una obra mestra i un dels seus millors llançaments. El grup patí problemes d’humitat, robatoris i panes elèctriques a la mansió que havia llogat Keith Richards a Villefranche-sur-Mer, al sud de França. El disc fou finalment mesclat a Los Angeles (Califòrnia), en una època de dificultats financeres, jurídiques i fiscals, a part dels habituals afers de Keith amb les drogues. Totes aquestes circumstàncies expliquen allò de que els Rolling se sentien exiliats del seu propi país.

Un doble exili

Dels devuit temes de l’àlbum destacam Rocks off, que obria el disc, Tumbling dice (un senzill d’èxit), Sweet black angel, dedicada a la militant radical Angela Davis, Happy (cantada per Keith), la balada Let it loose i també Shine a light, que donarà nom a la posterior pel·lícula de Martin Scorsese. Es podria dir que es tornava a les fonts dels anys seixanta, amb pinzellades de blues, country, soul i gòspel, i cal destacar una estel·lar contribució, entre d’altres, de Billy Preston a l’orgue, els cors de Clydie King i Venetta Fields, el saxòfon de Bobby Keys, la trompeta de Jim Price i el piano de Nicky Hopkins i Ian Stewart, gairebé una reunió familiar entorn del quintet titular.

La inquietant portada del disc fou dissenyada per John Van Hamersveld i Norman Seef amb fotografies de Robert Frank, un collage de persones estranyes i retrats dels propis membres del grup.

Després del llançament del disc els Rolling iniciaren una gira americana, amb Stevie Wonder de teloner i Truman Capote de corresponsal.

Compartir el artículo

stats