Qui hagi tingut l’ocasió de seguir la trajectòria de Pere M. Asensio sabrà que ara, en les obres exposades a Sa Nostra Sala, ha arribat a un estadi lògic i esperable. No hi ha res més fàcil de comprendre que, l’exposició ‘Punt de Fuga’, és el resultat conseqüent de tot un procés creatiu, sense sobresalts, sense retrocessos ni renúncies. Per contra cadascuna de les fases d’aquest llarg camí s’ha vist reforçada, i consolida, per a l’espectador, la possilitat de plantetjar les seves pròpies respostes segons els interrogants que el mateix autor ens proposa a cada llenç.
Com un déjà vu, al contemplar aquestes obres m’hem recordat de l’encapçalament del meu text per a l’exposició Antològica de Erwin Bechtold a la Llotja (1994): «A Eresilia per establir les relacions que regeixen la vida de la ciutat, els habitants estenen fils entre els angles de les cases, blancs o negres o grisos o blancs i negres segons indiquen relacions de parentiu, intercanvi, autoritat, representació» (I.Calvino. ‘Les ciutats invisibles’, 1985, p.35). Les «construccions» d’Asensio el primer que suggereixen són desconcertants preguntes. Davant d’una tela, Asensio, de manera conscient i voluntariosa ens condueix indefectiblement cap a on ell vol, dirigeix la nostra mirada guiant els recorreguts de les nostres pupil·les sense que aparentment puguem evitar-ho. Utilitza un fals artifici que ens pertorba. Per trencar aquesta atracció és necessari realitzar un esforç impressionant.
Com de poderosa és l’atracció que tenen les quadrícules, els colors, els punts de fuga, els itineraris! En definitiva els camins de la seva/nostra ciutat invisible.
«Asensio, de manera conscient i voluntariosa ens condueix indefectiblement cap a on ell vol»
I si una de les nostres preguntes fos, de quina ciutat ens parles? la seva resposta seria sempre la mateixa: «En tots els meus quadres hi ha una petita porció de les meves ciutats. També de les teves. Penetra i passeja dolcement». Aquesta exposició es el resultat dels seus ‘Espais Límit’ i ‘Futurs Perduts’, on havia experimentat amb obres i instal·lacions de caràcter arquitectònic. Tant en els llenços com en les obres corpòries, és possible passejar pels espais urbans infinits que l’artista cataloga com distópicos (Jo, particularmente, no seria tan radical). En el seu imaginari i en la solitud del seu taller recrea parts de la seva «ciutat» de vegades tangible, de vegades somiada. Són fragments de les seves experiències viscudes confirmant la creença que cada home porta en la seva ment una ciutat feta només de diferències, una ciutat sense figures i sense forma, i les ciutats particulars la emplenen (ib).
En una altra ocasió potser hauríem d’abordar les relacions urbanes i, posiblement la complexa trama de fils que s’intueixen existeix entre Conca, Ibiza, Nova York, ... doncs com diu K. Kavafis:
«Així, savi com t’has tornat, amb tanta experiència, entendràs ja què signifiquen les Ítaques».
