El juliol de 1928 l'Ajuntament d'Eivissa rebia la concessió d'un permís per fer unes obres a la casa de l'avinguda d'Ignasi Wallis que posseïen els germans Bartomeu, Marià i Àngel Serra Guasch. El permís anava signat per l'enginyer d'Obres Públiques d'Eivissa, ja que les obres eren en un solar contigu a la carretera i era necessari el permís d'Obres Públiques.
Els germans Serra Guasch regentaven un comerç de teixits a la plaça de Josep Verdera, núm. 19 i 35, vora Sant Elm, que era un dels comerços emblemàtics i tal vegada el més important del ram. Bartomeu es dedicava preferentment al negoci tèxtil; Marià era el sastre del comerç, mentre Àngel es dedicava a gestionar el Teatre Serra.
El caràcter emprenedor dels tres germans es veu en les moltes iniciatives que portaren a terme. Aquell mateix any de 1928 i entre els mesos d'abril i desembre, realitzaren una reforma total del que es coneixia com a Pavelló Serra, segons plànols fets pel prestigiós arquitecte català però d'origen menorquí, Nicolau Rubió i Tudurí; el mestre d'obres fou Bartomeu Prats. El nou Teatre Serra s'obrí a les darreries de 1928, encara que la inauguració oficial fou durant la primavera de l'any següent.
Els tres germans duien els negocis en conjunt. Tenien una una germana, Joana. Com que no tengueren descendència. Els seus bens passaren als fills de Joana, casada amb Joan Ferrer Prieto.
L'any 1930 el xalet estava quasi acabat, ja que tenia el número 21 de la centraleta telefònica d'Eivissa. No sembla gens agosarat, encara que no tenim cap prova, que tal vegada Rubió i Tudurí visitàs i proposàs alguna solució tècnica per al xalet; el cert és que el projecte d'execució anava signat per Martí Guasp, ajudant d'Obres Públiques a Eivissa. Arquitectònicament no estava mancat d'una certa gràcia. Precisament, aquell any de 1930 moria amb 50 anys d'edat Bartomeu Serra. Cal afegir que els dos germans militaren políticament en el partit liberal i quan s'escindí, passaren al partit Carles Roman; ambdós foren regidors de l'Ajuntament d'Eivissa en diverses èpoques.
A la mort de Bartomeu, s'afegí una altra desgràcia: el dia 1 de febrer de 1931, diumenge, Àngel Serra i uns amics acudiren a Santa Eulària a celebrar un àpat. De tornada a Vila i passat el pont del Riu, vora els pins d'en Marge, el vehicle de Serra, un Essex 1929 va sortir de la carretera i dona algunes voltes de campana i quedà dins el riu amb les rodes a l'aire i les llums enceses. Àngel Serra sortí il·lès i a la carrera tornà a Santa Eulària a demanar ajuda. Precisament es trobà amb Pere Matutes, el cotxe del qual s'havien creuat en el pont. Tots acudiren a socórrer els accidentats, però tot fou en va, els altres tres ocupants ja eren morts: l'advocat Andreu Tuells Pujol, l'hisendat Joan Escandell Tur i Rafel Verdera Ferrer, que era registrador de la propietat a Albocàsser (Castelló).
La Clínica Balear
El primer semestre de 1931 s'acabaren les obres de reforma del xalet d'Àngel Serra, que tothom coneixia com el xalet d'en Serreta; de seguida el propietari decidí dedicar-lo a sanatori quirúrgic. El nom que li posaren fou Clínica Ibiza. Se'l dotà de modernes instal·lacions com raigs X i gabinet d'analítica. Tenia una cabuda per a 11 interns. Reputats especialistes de Palma acudirien periòdicament a Eivissa per realitzar les consultes i les operacions quirúrgiques necessàries. Entre els metges que regularment venien a Eivissa cal apuntar l'oculista Bernat Calvet (que a pesar de l'ortografia del llinatge, era pare de l'enginyer eivissenc del mateix nom i net del farmacèutic Bernat Calbet Joan, que fou alcalde d'Eivissa dues vegades), el cirurgià Pere Alcover i Sureda, el pediatra Vicente Sergio de Orbaneja, el ginecòleg i cirurgià Joan Casas, entre altres. Algun d'aquestos metges realitzaren més de vint cirurgies en un any.
El control dels malalts, en absència dels especialistes, anava a càrrec de l'auxiliar de Medicina i Cirurgia Mariano Ramon Lavilla, infermeres i monges de la congregació de les Germanes de la Caritat també tenien cura dels internats.
L'Hotel Balear
La Clínica Ibiza va tenir una curta durada, ja que l'octubre de 1932 els propietaris de la coneguda Fonda banyarric, que es trobava ubicada al carrer de Tamarit núm. 5, es quedaren amb el xalet d'en Serreta i es proposaren obrir-lo com a hotel. Es feren de nou obres per adaptar-lo als nous usos: s'aixecaren cambres de bany, sales d'estar, sala per a fumadors, terrasses, jardins i es va fer una tanca perimetral.
Els nous propietaris mantengueren en part el nom: Hotel Balear. Durant un temps, exercí d'administrador del nou establiment Vicent Ferrer Sorà, un eivissenc que havia fet de periodista a Múrcia i, retornat a Eivissa, fou membre destacat del partit Aliança Republicana, que a l'illa era encapçalat per Ramon Medina Tur. Ferrer durant la II República fou també empleat de la Diputació Provincial com a administrador de la Inclusa d'Eivissa.
Com tots els hotels importants del moment, l'Hotel Balear disposava d'un automòbil que acudia al port a l'arribada dels correus per a captar algun turista. El desembre de 1933 varen posar a la venda l'auto i s'afirmava que al comprador se li donarien tots els serveis d'auto de l'hotel.
Ca n'Alcántara o Clínica Madrileña
Com en tantes coses, la Guerra Civil va significar el final de l'Hotel Balear. A les darreries de l'any 1939, el xalet d'en Serreta va recuperar el seu ús primigeni, quan el metge Pedro de Alcántara Martínez Martínez decidí instal·lar-se a Eivissa. Oferia serveis de cirurgia general. A partir d'aquell moment es conegué entre els eivissencs com Ca n'Alcàntara, encara que el nom oficial era Clínica Madrileña; allí nasqueren tota una generació d'eivissencs.
L'inici de la carretera de Sant Antoni, que en aquell temps ja havia estat batejada per l'Ajuntament com a avinguda d'Ignasi Wallis, era una via amb uns edificis amb gran personalitat. Recordem alguns d'ells: l'edifici d'en Calbet, just a la cantonada amb el carrer d'Aragó, l'edifici conegut com la Mutual Matutes, que encara existeix, els xalets de les famílies Viñets, Tarrés i Serreta, l'edifici de can Ventosa i, al final de l'avinguda, l'asil que va aixecar Ignasi Wallis, a la finca de sa Real, de la seua propietat i que volia dedicar a acollir les persones desvalgudes.
