Antoni Comas i Pujol va ser es professor que més vaig apreciar i plànyer quan es va morir. Es casà amb una alumna, na Dolors Lamarca, que era companya meua de banc a la Central. Comas ens va acompanyar durant es viatge de l'equador, a meitat de la carrera, per visitar terres castellanes, andaluses i portugueses. Venia a ses excursions que jo, com a delegat de curs, organitzava a Ripoll, el Montseny, Banyoles, Besalú, Empúries, Poblet, ruta del romànic i d'altres llocs. Sempre hi havia un motiu per conèixer millor Catalunya. Algun cap de setmana solíem anar a sopar a un restaurant d'allò més cutre, que es deia Las Flores de Mayo, a Sarrià, as costat des camp de l'Espanyol, es meu equip de futbol des que Toni Arabí va ser es seu capità.

Un grupet d'alumnes format per Dolors Lamarca, Joana Maria Oliver, Maria Antònia Riba, Carles Miralles, Francesc Parcerisas, José Miguel Sobré, Elvira Silvestre i jo mateix, amb Toni Comas davant davant, de tard en tard anàvem a una mena de taverna -no en record es nom- on hi havia un senyor que, acompanyat de sa guitarra, ens cantava velles cançons i antics romanços catalans i castellans.

Encara en podria recitar un que comença així: Gerineldo, Gerineldo, el mi paje más querido... Aquelles alegres i despreocupades nits universitàries solien acabar cantant pel barri gòtic de Barcelona 'A la ciutat de Nàpols' o el 'Gaudeamus Igitur'. A l'amic Comas li agradava que entonàssim, bastant desafinats per cert, la cançó 'Al vent', del valencià Raimon. Està clar que el carpe diem el portàvem a la pràctica.

Sa meua tesi

En Toni va dirigir sa meua tesi de llicenciatura titulada 'Terminologia marina d'Eivissa' que, anys després, publicà l'Ajuntament de Sant Josep sent alcalde Serra Escandell, Roselló. Acabats es cinc anys de carrera, vaig fer i aprovar es curs de doctorat i Comas em dirigia el treball d'investigació. Malauradament, s'estimat catedràtic morí molt jove a Barcelona l'any 1981, als cinquanta anys, i jo vaig ajornar sine die es estudis doctorals.

He fet aquesta breu introducció no tan sols per contar-te, estimat Joan, aventures de ton pare per Barcelona, sinó, també, per manifestar es meu agraïment a s'home que més em va ajudar en sa formació universitària i per dir que, gràcies a ses gestions que va fer Comas davant es Rectorat de sa Universitat de Barcelona, es alumnes pogueren tenir a s'Institut Santa María una assignatura oficial anomenada història d'Eivissa de sa qual, també, vaig ser es professor.

Record que sa classe era a les tres de la tarda. Es al·lots i ses al·lotes entraven contents amb sa música ambiental que posàvem des des meu despatx de cap d'estudis i que se sentia dins i fora de s'institut. Això va significar una gran novetat. Sa 'Marxa Radetzky' sonava prou sovent. No és fàcil dir quina ha estat sa major satisfacció com a educador. Crec que en diria dues: poder inaugurar, com a director i professor, s'institut Isidor Macabich i aquest curs en què vaig ensenyar sa història de sa nostra terra. També ses Olimpíades em colpegen, fort, es sentiments.

Durant s'any vaig procurar explicar tot es nostro passat i, més important, desitjava que es alumnes acabassin s'assignatura coneixent i, sobretot, estimant més ses civilizacions de ses nostres illes i es seu patrimoni historicoartístic. Començàrem pes dolmen de ca na Costa i ses pintures de ses Fontanelles i, tarda rere tarda, tres vegades per setmana, recorreguérem tot es nostro antic passat. Preparava molt bé ses lliçons i procurava que ses classes fossin interessants i entretengudes.

Diapositives i música clàssica

Posava moltes diapositives i, de fons, música clàssica. Visitàrem es museus, es Culleram, es Puig des Molins, ses torres de Balàfia i s'illa de Formentera, i molts altres llocs que mereixien es nostro estudi.

Com a cloenda d'aquell inoblidable curs organitzàrem una exposició que titulàrem 'Eivissa diacrònica'. La inauguràrem es dia 2 de maig de 1975 a sa sala que la Caixa tenia as cap des passeig de Vara de Rey. Com diu es títol, era una caminada pes nostro passat. S'exposició estava dedicada a s'historiador I. Macabich.

Per això, a s'entrada i damunt d'una gran bandera eivissenca (estam a l'any 1974) col·locàrem un ampliadíssim retrat des canonge arxiver i as seu costat es quatre volums de sa seua 'Historia de Ibiza'. Exposàrem una valuosíssima col·lecció de peces autèntiques púniques i romanes que ens deixà es Museu Arqueològic gràcies a sa bona amistat que tenia -i tenc- amb es seu director, el doctor Jordi Fernández.

No hi faltava una mostra de sa joieria i es vestuari antic eivissenc, cedits per la Caixa d'Estalvis. També hi havia tota sa col·lecció des dibuixos de vestits típics pintats per en Toni Pomar que, llavò, estaven penjats a Arts i Oficis de s'avinguda d'Espanya. També hi exposàrem es clauer de cas Vildo, des Cubells, llavors s'únic existent a Eivissa (que jo sàpiga). Finsos hi posàrem, a escala, sa medició de ses murades feta pes alumnes amb sa col·laboració de s'equip militar topogràfic de sa Blanca Dona i, si mal no record, també mostràrem es sable des marí Riquer, cedit per sa família Prats Garcia de Dalt Vila.

Però es material que més va omplir sa sala, va sortir de can Botja. Es meus pares i es meu germà Pep abaixaren de casa tot el que necessitava: sa destral de bronze de sa Bassa Roja, espadelles, filoses, trencapinyons, castanyoles, tambors, flaütes, xeremies, un bimbau, ses espardenyes que calçava ma mare es dia que es va casar, un jersei de llana de Formentera, caixes, capells de floc, mantons antics, gonelles, davantals de mostra, mànegues amb botons de plata i no record quants d'objectes més.

Per fer sa mostra de sa manera més didàctica possible, tot anava acompanyat amb ses explicacions pertinents.Una vitrina plena de records

Com saps, Joan, a casa hi ha una vitrina plena de records. Entre ells n'hi ha un, de plata, que és es símbol de na Tanit amb una dedicatòria des alumnes, que diu: «Gràcies per haver-mos ensenyat quelcom més de sa nostra història. Eivissa. Curs 1974-75». Molt sovent, pes carrer, em saluden homes i dones ja grans. Alguns ja són güelos! Pens que deuen ser alumnes d'aquells anys des Santa Maria o de s'Isidor Macabich. Dins aquest armari, na Juanita també hi guarda es seus records, entre ells, una placa que l'Ajuntament de Vila li va entregar amb agraïment pes treballs d'ordenació fets a s'Arxiu Municipal quan era regidora de Cultura.

De sa classe d'història d'Eivissa varen sortir-ne, entre d'altres, destacades figures des món de sa cultura, com ara Joan Ramon Torres (reconeguda autoritat de s'arqueologia púnica) o Benjamí Costa (director des Museu des Puig des Molins), i molts més alumnes, no tan notoris, que sols Déu sap s'apreci i es bons records que guard de tots ells i elles.