Els llibres que he escrit

Encara que quasi tots els meus llibres i altres publicacions estan escrits en llengua catalana -alguns respectant les modalitats eivissenques que sempre he defensat-, he de dir-te, fill meu, que he d'emprar menys el diccionari quan ho faig en castellà.

L'educació la vaig rebre tota en aquest idioma. Ni rastre de català a primària, ni a la catequesi (malgrat el P. Huix), ni al batxillerat o a la universitat (exceptuat el Dr. Comas). Res es pot canviar ni esborrar del passat. Però es pot millorar el present.

Això, sí. Joan, vet aquí el títol dels llibres que, fins ara, he escrit i que complet, per ordre diacrònic, amb tan sols la data de la seua publicació: 'Calendari de balls a pous i fonts d'Eivissa i Formentera' (1980), 'Quatre capelles eivissenques de devoció popular' (1980), 'Llibre del Roser' (1986), 'Tardes de ballades a pous i fonts' (1987),' Temps ha... indumentària de les Pitiüses' (1989), 'Terminologia marina d'Eivissa' (1991).

'Quatre capelles eivissenques de devoció popular'

Joan, des que era molt petit ja sentia parlar, a casa, de les capelletes des puig d'en Serra i de Sant Agustí. De la de Sant Antoni i de Santa Eulària en vaig tenir coneixement més tard. Ja professor, vaig pensar que el seu estudi i investigació podria ser interesssant per als meus deixebles. Per això va néixer 'Quatre capelles'eivissenques de devoció popular', publicat l'any 1980 sota el patrocini del Ministeri de Cultura.

A la introducció del llibret podem llegir: «Aquest treball fou fet per un grup d'alumnes de COU de l'Institut Santa Maria, que seguien un curs d'història d'Eivissa impartit pel professor Joan Marí Tur, promotor i director del present estudi».

Més endavant continua dient: «Si voleu fruir de tres llocs no fets malbé, als quals s'arriba per carreranys vorejats d'estepa, romaní i magranetes -quan n'és el temps- anau a les capelles del puig d'en Serra a Sant Josep, puig d'en Ribes a Santa Eulària i a sa Talaia de Sant Antoni. A més d'aquestes tres capelles en tenim una altra a la partió de Sant Josep i Sant Agustí...».

També hi trobaràs, Joan, els noms d'algunes de les persones que feren possible les capelletes. La seua història, les anècdotes, les fotografies i els plànols, aquestos fets pel meu germà Toni quan encara era estudiant d'arquitectura tècnica.

La capella de Sant Agustí, a la façana, té un sant Crist de pedra que el llibre diu que «és un exvot pel compliment d'una promesa feta per una família de Sant Josep». Ara ja et puc dir, Joan, que fou el teu major patern qui va fer la donació.

Ja conseller de Cultura i Patrimoni, vaig iniciar la restauració de les capelles que més ho necessitaven: la de Sant Agustí i la de Sant Antoni, totes dues en molt mal estat de conservació, especialment la de Portmany. Unes ceràmiques fetes ex professo a València, que representen la Mare de Déu, substituïren l'original Verge del Rosari. El dia de la reinauguració vaig suplicar un esforç per recuperar la tradicional romeria que s'hi celebrava el mes d'octubre. No em feren cas.

A la de Sant Agustí, amb els alumnes de l'escola taller, consolidàrem tota l'estructura i, cada any, cap a final d'agost, l'Ajuntament, la Parròquia o el Consell li donen una bona emblanquinada i s'hi celebra -o celebrava- la festivitat de santa Mònica, mare del patró de la Parròquia.

Joan, quan el teu blonco Pep, el meu germà, era regidor de Cultura a l'Ajuntament de Sant Josep, de 1983 a 1991, entre d'altres feines, va fer col·locar una creu de ferro a la façana de la capelleta des Puig d'en Serra i va promoure que, per les festes de Sant Josep, es digués una missa al cim de la muntanya, seguida de popular dinar dalt s'era de can Josepet. Avui encara es manté aquesta tradició. Fins quan? L'any 2019, centenari de la capelleta, haurem de fer-hi gran festa. Si Déu vol!

Era intenció de Vicent Serra aixecar un viacrucis al voltant de la capelleta. Quan jo era conseller, una vesina de Sant Agustí regalava les estacions del camí de la creu pintades artísticament damunt catorze pedres bastant grans. Però la propietària del terreny no ho va autoritzar. Una llàstima. Aleshores jo, a títol personal, vaig encarregar una gran creu a Xico d'en Puig, ferrer de Sant Josep, que, per cert, no volgué cobrar. Entre n'Agustí de can Pep Xica, un moret i jo mateix carregàrem la creu puig amunt i l'estacàrem dins unes roques, a prop de sa capella (no record si vaig demanar permís als amos). Als seus peus, aquell musulmà hi deixà el seu nom: Mohamed.

En poder, Joan, torna a visitar amb els teus amics la capelleta d'en Serra i la creu. Com sempre, gaudiràs molt. Allà baix veureu, una vegada més, ses Salines i es Freus i, més lluny, Formentera. Al fons, cap a ponent, us vigilarà, majestuosa, sa Talaia.

'Llibre del Roser'

Mossènyer Coques tenia guardat aquest manuscrit, conegut com 'Llibre del Roser', dins un vell armari al seu despatx, allà on hi ha, ara, la sagristia. És el més antic exemplar, que jo sàpiga, dels llibres que conserva la parròquia de Sant Josep. Com que tenia ganes de donar-lo a conèixer, em vaig posar a treballar en la transcripció, fent, al mateix temps, un senzill estudi històric de la seua circumstància. També hi aportaren idees i feina els meus alumnes de l'Institut de Formació Professional.

Ta mare, Joan, experta en paleografia, va ser una bona col·laboradora. Vaig poder publicar la feina l'any 1986 gràcies al Govern balear. La presentació, magnífica, la va fer l'historiador Joan Marí Cardona.

A la primera pàgina de l'original podem llegir: « Libro de la Cofradía del Santísimo Rosario, fundada en la Iglesia de San Joseph del territorio de los Vedranes y Benimussa y siendo Prior del Convento de San Vicente Ferrer y Santiago de Iviza el Reverendo Padre Fray Antonio Palau; y Rector de dicha Iglesia el Reverendo Doctor Antonio Juan, Presbítero. Día 21 de Diciembre de 1732».

Aquí trobaràs, Joan, la història, les ordinacions i les obligacions que regien aquesta confraria. Les obligacions del rector i dels clavaris. L'ofici dels deseners. L'acta de fundació. Els noms i cognoms de confrares i confraresses i una fotografia de la talla de la Verge del Roser del segle XVIII feta per l'amic i fotògraf S. Petit. Aquesta Mare de Déu era la titular de la confraria. Ara, restaurada a Mallorca, la podem contemplar a la capella fonda de l'església de Sant Josep. Quan la visit record una antiga i emotiva cançó, també recollida al 'Llibre del Roser'. De les quatre estrofes, l'última, que faig meua, és una súplica a la Verge que diu així:

Però abans de marxar-me,

un do us demanaré:

tornau-me la visita

l'instant que em moriré.

'Tardes de ballades a pous i fonts'

Aquest llibre, publicat l'any 1987, és complementari del 'Calendari de balls a pous i fonts' i la seua edició la feu possible el Govern balear. Cinquanta-quatre fotografies de Guillem Ferrer li donen un interès artístic de qualitat que he rematat amb breus comentaris.

A la introducció escriu l'amic Guillem: «A poc a poc i així com vaig anar atracant-me a aquestos indrets, en un periple de molts de kilòmetres al llarg i l'ample de tota sa geografia, anava sentint que arribava al cor, a l'ànima de sa nostra illa. En aquestos pous i fonts et sents com en un lloc màgic, on notes es batec de molts des nostros que deixaren aquí quelcom d'ells mateixos. Tens sa sensació d'estar en uns indrets on el temps no passa. Plens de vida, encara que no n'hi hagi; malgrat s'oblit, quan no sa destrucció, continuen sent petits oasis que perduren i que es resisteixen a morir».

Joan, a la biblioteca trobaràs un arxivador que posa «cartes». En trobaràs algunes d'un molt bon amic menorquí, el conegut arqueòleg i historiador J. Mascaró Pasarius, que va tenir la gentilesa d'escriure el pròleg per a aquest treball. «'Tardes de ballades a pous i fonts' -firma M. Pasarius- és un llibre molt suggestiu i de gran interès científic, tant des del punt de vista etnogràfic, salvant així un patrimoni espiritual del qual som irrevocables legataris, com també des de l'angle arqueològic en un pla indirecte, ja que la captació d'aigua potable i la seva conservació en els poblats prehistòrics i protohistòrics de les Balears i de les Pitiüses era un problema de primera magnitud... Recordem, per altra banda, que les aigües dels rius, dels llacs, pous i fonts han tengut sempre connotacions màgiques...».

Una artística fotografia de G. Ferrer tanca aquest llibre. És el pou des Rafals, a Sant Agustí. La ballada s'hi sol fer als voltants del 28 d'agost. Aquest és el comentari. «S'estiu i ses tardes de ballades van acabant-se. És ja embrunit. Es pou resta solitari. Tothom camina cap a ca seua. Algun festeig s'endarrereix. Per ses creueres es van desfent ses colles..., un uc dins sa fosca agustinera..., fins l'any que ve, si Déu vol!..., molts anys i bons!..., bona nit!