La veterinària es la professió o l'estudi que es dedica a la ciència i a l'art de curar les malalties dels animals. Actualment, a més, la veterinària estudia també els problemes de la nutrició, la selecció genètica, la bromatologia, etc. Des de l'antiguitat hi ha hagut persones enteses en aquesta ciència com es recull en el Codi d'Hammurabi (segon mil·lenni aC) que explica les actuacions a seguir en l'atenció d'afeccions dels animals. A l'estat Espanyol, els primers col·legis de veterinaris són de final del segle XIX. A les Illes Balears hi ha un col·legi oficial de veterinaris des de 1914. Des de sempre i més en temps passats, que els animals domèstics no necessitaven tantes atencions que ara, una feina encomanada a aquestos professionals era la inspecció dels animals destinats al consum humà.
Durant segles, la Universitat d'Eivissa va tenir un oficial encarregat de la vigilància i control dels productes alimentaris que arribaven al mercat, aquest oficial tenia el nom de mostassaf. Ferrer Abárzuza diu que aquest càrrec va existir a la nostra illa des de 1342, quan Jaume III acceptà la petició formulada per la Universitat per a la creació d'aquesta autoritat i durà fins el Decret de Nova Planta, 1715, que l'abolí; però en la pràctica continuà exercint alguns anys més. La mostassaferia existia a moltes poblacions de la corona Catalanoaragonesa i va tenir el seu origen a la ciutat de València; quan es va veure la seua utilitat, ràpidament s'estengué a altres ciutats i viles. El seu nom, que és segons la traducció de l'àrab, llengua de la procedeix aquesta paraula, «el senyor del mercat».
Els primers escorxadors
A les Pitiüses, els il·lustrats milloraren l'edifici que acollia l'escorxador i carnisseria, situat al carrer de Sant Josep de Dalt Vila. Aquell edifici, adossat als murs de la murada medieval, era més bé una cova amb una coberta de volta i en la visita que realitzà a Eivissa l'arxiduc Lluís Salvador d'Àustria, diu que és un edifici vell i que també acull porcs i altres animals. Era ben usual que les matances es realitzassin en mig de qualsevol carrer. I no solament matances, abundaven els corrals amb tota mena d'animals dins de la ciutat.
Com que els problemes amb les carns i els peixos que es venien a la plaça eren freqüents, a les darreries del segle XIX el governador civil de Balears recordava que hi havia un reglament de sanitat des de 1859 i que s'havia ampliat el 1872 amb unes normes d'inspecció de carns; insistia que totes les poblacions tenien l'obligació de tenir un escorxador amb locals suficients, amb aigua abundant per a la neteja i també, amb inspectors competents que evitassin el frau en la carn que es despatxava. La reial ordre ordenava que hi hagués un veterinari a cada escorxador i, en el cas que no n'hi hagués, s'havia de constituir una inspecció d'higiene formada pel metge titular municipal i un regidor, que havien de revisar directament les carns i els altres aliments que es posaven a la venda en el mercat. Aquest era el cas de la ciutat d'Eivissa.
Són moltes les notícies d'hemeroteca que parlen de diferents animals malalts que arribaven a les taules dels carnissers eivissencs i les autoritats volien posar solució. El mes de maig de 1890, el setmanari El Ibicenco, que dirigia Felip Curtoys i que sembla que és l'autor de l'escrit, denunciava que el lloc que l'Ajuntament emprava com a escorxador no reunia els requisits necessaris i reclamava la construcció d'un edifici destinat a aquestos menesters. Aquesta petició es repetia cada poc temps.
Les dificultats econòmiques de l'Ajuntament no permetien la compra d'un solar i es pensà en la venda de set solar vora la plaça des Carbó (avui és la pescateria vora el Rastrillo) i amb l'import comprar el solar corresponent.
El solar vora la carretera de Sant Joan
L'any 1892 l'Ajuntament d'Eivissa pogué comprar un solar, situat en primera línia de la badia d'Eivissa, amb la finalitat de construir un nou escorxador, segons acord pres pel plenari municipal deu anys abans i que també comprenia la construcció d'un rentador. El maig de 1892 ja es pogué escripturar el solar a nom de l'Ajuntament. L'import del solar foren 750 pessetes. L'elecció del terreny, al costat de la carretera de Sant Joan, no fou acceptada per tothom, ja que molts preferien un lloc situat a ponent de la ciutat. També s'apuntava que «el prat de la feixa» comprat era dels hereus de Miquel Martí, un dels quals era regidor de l'Ajuntament; era una manera de sembrar dubtes.
Però els problemes per fer el nou escorxador eren continus. El mes de juliol de 1895 encara no havien començat les obres i un nou consistori va prendre possessió de l'Ajuntament, ara encapçalat per Josep Verdera Ramon, que ja havia estat alcalde entre 1879 i 1883. Josep Verdera havia estat membre del partit conservador, però evolucionà cap a tendències progressistes. Formaven l'Ajuntament els següents regidors: Marià Bonet Colomar, Francesc Ferrer Sorà, Francesc Medina Puig, Joan Roman Calbet, Vicent Soler Sala, Josep Tarrés Espinal, Pere Tur i Palau, Vicent Viñas Planells i Ignasi Wallis Llobet, tots ells ben coneguts de la societat eivissenca d'aquell temps.
Els dos grans assumptes que tenia pendent el nou consistori eren, per una part, l'ampliació del cementeri de ses Figueretes i per l'altra, la construcció de l'escorxador. L'ampliació del cementeri era una necessitat, ja que s'havia quedat petit. Tenia també com a finalitat la construcció del cementeri que s'anomenava «neutre» (hi enterraven els no catòlics). L'encarregat del cementeri era el regidor Vicent Soler Sala, fuster d'ofici, que posà tant d'interès en acabar les obres d'ampliació, que a la seua mort, el gener de 1896, l'Ajuntament decidí dedicar-li el carrer que va del carrer d'Enmig a les andanes del Port i que fins a aquell moment tenia el nom de carrer de la Bomba.
