En l’anterior article es parlava d'unes notes històriques i de les característiques de les feixes del prat de ses Monges. S’insisistia que era una espai molt fèrtil i la que irrigació dels cultius era por endosmosi. L’aigua que corria per les sèquies s’infiltrava en el subsòl a través de les fibles, que de manera subterrània travessaven longitudinament i transversalment la feixa.
El sòl de les feixes era format per materials sedimentaris arrossegats al llarg de segles des de les muntanyes que envolten el pla de Vila i aquestes terres d'al·luvió anaren desplaçant l’aigua de mar, tant de la badia de Vila com de la de Talamanca.
Com que era una terra rica però excessivament baixa respecte del nivell de la mar, l’home, des de temps antics, alguns parlen dels àrabs com el primers agricultors d’aquesta zona, va excavar un sistema de séquies amb la finalitat d’eliminar l’excessiva humitat del sòl.
Qui millor ha descrit l’espai agrícola de ses Feixes fou George M. Foster en el treball que va publicar el 1952. Diu que les séquies es feien perpendiculars a la costa i s’excavaven una mica més avall que el nivell de la mar; com a terme mitjà tenen una profunditat d’un metre. Les séquies tenen una amplada d’entre un i tres metres. La terra extreta per fer aquestos canals es tirava sobre la feixa; era una terra molt fèrtil i a la vegada, ajudava a pujar el nivell del cultiu.
El sòl destinat al cultiu d’una feixa solia trobar-se mig metre per damunt del nivell de les aigües de les séquies. L’espai entre una séquia i l’altra era d’uns 15 a 40 metres. La superfície mitjana de les feixes era d’uns 2.500 metres quadrats. També solia haber una séquia longitudinal, excepte en les més properes al pla de Jesús.
Com que les feixes no tenen parets que ajudin a aguantar la terra, era costum sembrar als voltants parres, les arrels de les quals ajudaven a sostenir la terra. Cada any els feixers acostumaven netejar les séquies i els llims o fangs extrets eren tirats damunt la terra, cosa que també ajudava a fer més fèrtil la feixa.
Fiblar una feixa
Per aconseguir no haver de regar, la irrigació per endosmosi era gràcies a les fibles que els feixers practicaven regularment cada cert temps. Alguns deien que convenia fiblar cada 20 anys, aproximadament, però era realment molt costós, ja que no hi havia màquines i s’havia de fer a mà.
A més, durant el període de fer la fibla, bona part de la feixa quedava inutilitzada per a l’agricultura. Aquesta tasca s’havia de fer a l’estiu, en plena producció ja que no es podia treballar durant l’hivern a causa del fred i de l’excés d’humitat.
Per fiblar una feixa s’excavava un canal d’un metre d’amplària al llarg de la feixa i després es feia també transversalment; tot a un nivell inferior al de les séquies que envoltaven la feixa. Sobre aquest canal es dipositaven en primer lloc branques de pi; després, pedra morta, cosa que permetia la infiltració de l’aigua entre les rames i les pedres.
Damunt les pedres s’hi posava una planta aquàtica, de la qual Foster desconeixia el nom i que Rosa Vallès pensa que és la Ruppia maritima, que es troba pels voltants i que té com a finalitat aguantar la terra que es posa damunt. Víctor Navarro, en la seua obra de 1901 ‘Costumbres en las Pithiusas’, apunta que s’empraven algues i que feien la mateixa funció que la ruppia, que ell no esmenta.
Fiblar una feixa era una tasca ben feixuga i un informant que vaig entrevistar fa més de vint anys va assegurar que l'última feixa que es va fiblar era la coneguda amb el nom de la feixa d'en Tatxos i es va fer a les darreries dels anys seixanta del segle XX.
Poques habitades
Poques feixes eren habitades en el primers anys del segle XX. La majoria de propietaris o dels mijorals que les cultivaven vivien a la ciutat i cada dia recorrien la curta distància que els separava de les seues feixes. Cada feixa solia tenir un cobertís o petita casa on guardar les ferramentes.
També solien tenir algun corral on es guardava, generalment un porc, un parell de cabres i unes poques gallines. Animals que eren alimentats, entre altres productes, amb les peladures (peles) que produïa la família; també els vesins hi solien col·laborar.
Era normal veure els feixers marxar cap a les feixes amb un poal o un carretó amb aquestes peladures. No era estrany que els residus urbans fossin realment escassos en aquells anys. Aquestos animals també generaven una quantitat de fems necessaris per als cultius. Donar les peles al vesí feixer, solia tenir la recompensa d’alguna sobrassada en temps de matances. Amb el temps, alguns d’aquestos petits habitatges es convertiren en cases per a famílies.
Els cultius en terra tan fèrtil se succeïen uns als altres sense temps de repòs per a terra. Abundaven moniato, patata, cols, faves, melons, xíndries, tomates, pebreres, cebes... farratge per als animals i altres productes i algun arbre, encara que no abundaven els arbres i els pocs que hi havia solien trobar-se al voltant de les séquies perquè ja se sap que sota l’ombra dels arbres, les hortalisses no creixen amb força. Els arbres més comuns eren les figueres -vora els corrals per donar ombra-, pereres, codonys, magraners, caquiters i albercoquers. A més dels parrals que ombrevajen les vies interiors.
La diferència amb les terres d’interior
?Hi ha algunes diferències entre el tractament que rebien les feixes i les finques de l’interior de l’illa, vegem-ne algunes
El contracte de mijoral, segons el dret foral eivissenc, sempre fet de manera verbal, sabem que començava i finalitzava el dia 24 de juny, festivitat de Sant Joan, quan es considerava que també finalitzava l’any agrícola. En el cas que una de les dues parts volgués finalitzar el contracte, per Nadal s’havia de donar el desvís a l’altra part perquè es preparàs el canvi.
En el cas de les feixes del Prat (tant de Vila com de ses Monges) el costum era prendre-les o deixar-les el dia quinze d’abril.
Les hisendes solien mantenir-se en mans de la mateixa propietat i es transmetien de pares a fills al llarg de generacions, d’acord amb la institució de la figura de l’hereu. Les feixes, pel contrari, canviaven freqüentment de propietaris, ja que no tenien aquesta consideració, en no tenir cases, com un bé de la família, i es venien i compraven amb molta rapidesa.
Així una feixa que rebia el nom de na Solera (havia pertangut a un propietari de llinatge Soler), s’inscrigué per primera vegada el 1867 i es va vendre el 1880, 1888, 1889 i 1890. L’última venda registrada és de 1932. Durant el període 1867-1890, fou hipotecada dues vegades. El fet que majoritàriament fossin propietat de gent de Vila, afavoria veure la feixa com un objecte venal.
Un altre exemple és el cas d’agrupació de nou entitats regitrals corresponent a tantes entitats registrals, conegudes com el Prat de n’Adela, que el 1921 es varen inscriure a favor d’Adela Torres Martín i els seus germans. Els trenta-nou anys que van de 1925 a 1965 es produïren 13 segregacions de l’agrupació.
Tot això és una mostra que els eivissencs no tenien a les feixes l’estima i el sentit de propietat que es donaven a altres hisendes.
