Aquests dies mentre s’estaven organitzant mudances a la Moncloa, a Eivissa es van despertar les serps que han estat desaparegudes durant tot l’hivern. Aquest any tot va una mica endarrerit. Ha plogut molt i les temperatures no acaben de pujar. Per això les serps també porten un cert retard. Però a una casa a prop del torrent de ses Dones, just al costat del pont vell, allí on el torrent des Fornàs canvia el seu nom, varen tenir una sorpresa majúscula quan a mig matí trobaren una serp d’uns 180 cm a la terrassa davant la porta d’entrada. Era tan llarga com l’altura de l’amo de la casa.

Estava quieta, immutable, amb la panxa ben enganxada al trespol, per tal d’absorbir l’escalfor que emetien les pedres, prenent el tebi sol de mig matí mentre aconseguia que la temperatura corporal anés augmentant; d’aquest comportament se’n diu termoregular. Acabava de despertar-se de la letargia hivernal per iniciar les primeres caceres de la temporada. No es va poder esbrinar d’on havia sortit, ni on havia passat l’hivern. Hi ha tants llocs per amagar-se!

A Eivissa, el primer que s’ha de fer en veure una serp, és matar-la amb una aixada o similar, és una espècie invasora; no ho faríem mai del món a la península, on forma part estructural de l’ecosistema. Però aquí és una peça distorsionadora de l’ecosistema insular. A continuació és interessant saber quina ha estat la seva dieta. Per saber-ho, s’ha de disseccionar la cavitat abdominal i observar el contingut del tub digestiu, des de la boca a l’anus. En aquest cas tot el tub digestiu estava completament buit, des de l’esòfag fins a la cloaca no hi havia cap contingut. Prova més que evident de que feia molt temps que no havia fet cap ingesta: acabava d’iniciar el despertar primaveral.

Sense verí

Als continents contigus amb Eivissa (nord d’Àfrica, Europa) hi ha molts tipus de serps, i tots són susceptibles d’introduir-se a la nostra illa amb les mercaderies agroalimentàries o amb els àrids de construcció. Totes mosseguen, totes són depredadores, però la majoria no inoculen verí en la seva mossegada.

En aquest cas es tracta d’una serp (o colobra) de ferradura (Hemorrhois hippocrepis, abans Coluber hippocrepis), nom degut a una taca negrosa en forma de ferradura que hi ha darrere del cap, on comença el dors. La resta del cos està revestit de taques regulars fosques, remarcades de negre, sobre un fons de color. El ventre pot ser blanquinós, grogós o ataronjat. L’exemplar que ens ocupa tenia un tènue color rosa salmonat. La majoria de llibres descriuen aquesta espècie amb una llargada d’un 150 cm, excepcionalment 175 cm; però aquest superava lleugerament els 180 cm. No és l’única troballa de serps a les Pitiüses amb talla superior als màxims descrits per a la seva espècie. I això és molt preocupant, ja que indica manca de regulació poblacional: no tenen cap depredador actiu.

La seva distribució natural ocupa el nord d’Àfrica (Marroc, Algèria, Tunísia) el sud i sud-est de la península Ibèrica i algunes illes mediterrànies (Sembra, Sardenya, Pantel·leria) degut a la introducció. Ara també tendrem que afegir-hi (al menys de moment, si les mesures de captura no tenen èxit) les illes Pitiüses. El seu hàbitat preferit són les zones de vinya o secà, rocalles amb matolls, feixes abandonades; però s’adapta molt bé a les zones humanitzades, i la podem trobar fàcilment en els jardins àrids característics de la pagesia eivissenca. Les zones ajardinades dels establiments de turisme rural reuneixen a la perfecció les necessitats d’aquesta espècie.

És de moviments ràpids, àgil, sol viure al terra, però també pot pujar als arbres i arbustos. És rabiosa si se l’ataca i pot mossegar quan se la captura. No és verinosa, per tant la mossegada sols és això, una mossegada. Però no s’ha de intentar immobilitzar-la amb les mans, millor amb la sabata, una pedra, o una aixada.

És bastant termòfila, per això se la troba en aquells llocs que tenen temperatura mitja anual relativament alta, com és l’illa d’Eivissa. Amb costums diürns, ens podrà sorprendre en qualsevol moment en realitzar feines al camp, o bé passejant.

Amenaça per a les sargantanes

La seva alimentació és molt variada i sembla ser que depèn de la mida. Les culebres de ferradura joves i petites s’alimenten de sargantanes, ocasionalment de cucs i insectes. A mida que creixen van preferint els petits ratolins i altres micromamífers, així com algun petit ocell. Observeu la taula que recull els resultats de tres treballs científics clàssics realitzats per Pleguezuelos i Moreno (primera columna), Vericad i Escarré (segona columna) i Meijide i Salas (tercera columna), a tres zones diferents de la península Ibèrica.

A la vista està que les sargantanes d’aquestes illes tenen una amenaça real. Sobretot, quan les poblacions inicials de serps introduïdes comencin a criar. Inicialment, no s’ha observat un declivi dràstic en les poblacions de sargantanes, ja que els individus introduïts eren generalment adults, però aviat hi haurà noves generacions de serps nascudes a les Pitiüses, que mentre són juvenils depredaran activament sobre les sargantanes, que en poques generacions poden desaparèixer d’alguns llocs; o veure com les supervivents no tenen les mateixes coloracions que tenien les sargantanes pitiüses descrites durant el segle XX.

M’agradaria equivocar-me en el pronòstic.