L´interès de la joieria portada tradicionalment a la pagesia eivissenca segueix donant noves i significatives mostres, al temps que suggereix nous passos a la investigació. Del primer cas podria ser un exemple la representació per Domenech d´una emprendada d´or amb fils de perles en lloc del cordoncillo, així com amb un Sant Christo harmonitzant que, amb independència del moment de la seva realització, i amb la cautela necessària, sembla venir a il·lustrar algun informe notarial eivissenc de mitjans del segle XIX, per la seva part d´acord amb l´oportuna corrent.
En altres ocasions, a la localització dins del propi àmbit eivissenc de rellevants peces-testimoni s´uneixen aquelles identificades més enllà dels límits eivissencs que aporten una visió sobre el seu procès evolutiu, al temps que vendrien a reivindicar l´important paper desenvolupat pels joiers d´origen jueu. Un paper que en principi establiria uns llaços entre Mallorca i Eivissa, sense detriment de les particularitats amb que aquesta manifestació ha quedat fossilitzada a una i altra illa.
Sobre aquest particular, al mes de juny de l´any 2016, Fanny Tur va treure a la llum, mitjançant aquest mateix Diario de Ibiza, un opuscle de l´escriptor Tomàs Aranaz i Barrera, i any de 1859, en el qual, referint-se a la indumentària i joieria de caràcter tradicional i popular a Eivissa es deia: «Aunque en lo antiguo fué ley de no usar el oro ni la plata, los mallorquines que se refugiaron á esta Isla trajeron la moda de su país: así es que en el día no hay campesina por pobre que sea, que no lleve sobre sí el rosario ó rosarios de plata, gran cruz de plata ó de oro, o las dos á un tiempo; un gran relicario de oro ó de plata, cadenas y otros diges que cuelgan desde el cuello hasta la cintura...».
Rosaris-joia, botons i anells
Rosaris-joia, botons i anellsSense recordar ara documents anteriors referents al clauer que podrien venir a convergir (tipus de joia que la documentació manejada deixa de reflectir en la transició del segle XVIII al XIX), ve sí especialment a propòsit un costum constatat representativament a Mallorca d´afegir una joia o reliquiari de vidrieres a l´extrem dels rosaris (enllaçant amb una corrent generalitzada), en funció del qual ja reben la denominació de baix de rosari, i que considerem important per a explicar la configuració de l´emprendada (tal com desitjem poder desenvolupar en un proper estudi).
D´altra banda, la primera escriptora eivissenca, Victorina Ferrer Saldaña, en el relat costumista amb què introdueix a la llegenda sobre la creu d´en Ribes, publicada l´any 1868, va deixar prova de la procedència mallorquina que podien tenir els anells de compromís. Informació que un singular reflex pictòric mitjançant la representació del tipus d´escut, de sello o segell, a un quadre d´una senyora mallorquina, de la referida centúria, que al seu torn hem localitzat a Mallorca. Deixem per a una altra ocasió el comentari sobre la pròpia nomenclatura documentada per a anells amb pedres i que es pot constatar també per a altres joies, com els botons.
Referint-se a aquests darrers, Blasco Ibáñez, parlaria a ´Los muertos mandan´ d´un tipus «de filigrana con una piedra en el centro», que lluïen a l´aparador d´un joier xueta instal·lat a Eivissa.
Botons que (sense entrar tampoc aquí a fer matisacions sobre la referida tècnica) el protagonista de la història, un noble al seu torn mallorquí, somiava obsequiar a la pagesa eivissenca, Flor de almendro o d´ametller, de la qual s´havia enamorat. «¡Qué sorpresa la de l´atlota (imaginava) cuando él se los ofreciera para adornar sus mangas!».
S´adreç
S´adreçResulta novament revelador sobre la necessitat d´estudiar aquesta i altres manifestacions no només des d´una perspectiva estrictament local, ni exclusivament de la pagesia, l´exemple de la creu anomenada a Eivissa adreç, potser per formar joc estètic amb l´ornament, o castell que l´encapçala, en els dos casos totalment recoberts de pedreria. Es tracta d´una de les joies menys conegudes de l´emprendada d´or, i que podia substituir a sa Creu (tal com s´ha documentat als anys 70 del s. XIX i als 30 del XX) o disposar-se sobre el cor (en el que seria una emprendada excepcional).
Com ja hem recollit a altres estudis, gràcies a la taxació que en 1873 va fer un argenter precisament de llinatge xueta (Francesc Miró) d´una d´aquestes emprendades als espolits d´uns pagesos de Sant Carles, podem saber que «s´adreç, aderezo o cruz de piedras ordinarias, ascendia a 135 pts, sense arribar a alcançar les 150 de la Joia», però superant al collar, taxat en 120. Conjunt al que en aquest cas s´afegien vuit botons així mateix d´or, valorats en 40 pts.
Entre les peces-testimoni que darrerament han vengut a sumar-se a les poques que es coneixien (i reservant per a una altra ocasió un magnífic exemplar localitzat a Eivissa) cap aquí assenyalar les identificades, una vegada més, a Mallorca i a Flandes oriental, sense oblidar significatius paral·lelismes a la Provença. Probablement també procedent de Mallorca (a on entenem s´ha d´inscriure en el procés evolutiu de les creus amb pedreria, tan representatives de la joieria allà fossilitzada) és una altra, datada igualment al s. XVIII, que al seu castell porta una flor de sis pètals en la qual, de manera similar a com per exemple s´ha fet a una gulla criptojueva procedent de Felanitx/Algaida, es podria reconèixer s´estrella de David.
