De tota manera, mai no va perdre el contacte amb els joves literats catalans que havia conegut durant l´estada a Barcelona. Recordava amb especial estima la lectura poètica que pels voltants de 1946 va fer d´un llibre inèdit, ´Terra i somni´, a casa de Ramon Sunyer i Clarà. Aquest personatge, que era un orfebre format dins del corrent noucentista, però que ara ens interessa més la seua faceta de mecenes de les arts: en la postguerra, tant a ca seua con al seu obrador i botiga, acollí la societat d´Amics de la Poesia i la Societat Catalana d´Estudis Històrics. A la seua mort, 1963, era el president del Cercle Artístic de Sant Lluc. En aquella lectura Villangómez fou presentat amb molt amables paraules pel seu amic Ramon Aramon i Serra. Entre la nombrosa concurrència hi havia Carles Riba i Clementina Arderiu, matrimoni que feia molt poc que havia tornat de l´exili. És de tots coneguda l´admiració que sentia Villangómez per la poesia pura de Riba, que una vegada retornat a Barcelona, s´hagué de dedicar a la traduccions de clàssics grecollatins dins de la Fundació Bernat Metge, ja que no li permeteren impartir classes a la Universitat de Barcelona, com havia fet abans de la Guerra Civil.
El setembre de 1948 Eivissa va tributar un sentit homenatge a Isidor Macabich amb ocasió de la concessió de l´encomana d´Alfons X el Savi. L´acte se celebrà el dia 11 a la sala d´actes de l´Ajuntament d´Eivissa, en una sessió extraordinària i solemne, en la qual hi assistiren tots els alcaldes dels municipis de l´illa, encapçalats per Cèsar Puget, alcalde d´Eivissa, a més de la resta d´autoritats del moment. L´encomana li fou lliurada pel marquès de Lozoya, en nom del ministre d´Educació Nacional, José Ibáñez Martín.
Acabat l´acte, el cos de redacció de la revista Ibiza dedicà un dinar a Macabich celebrat a l´Hotel Ibiza, l´Hotel Montesol dels nostres dies.
En el número extraordinari que publicà Diario de Ibiza a l´obra de Macabich, Villangómez dedicava unes sentides paraules a l´obra poètica del canonge: «Moltes de vegades, al llarg de la seua vida, (Macabich) ha deixat de costat els polsosos pergamins i els desgastats infolis o les galerades fresques encara de tinta, per abandonar-se a la contemplació i a la pura emoció poètica. Tantes, que la seua activitat en aquest camp no pot considerar-se com a marginal. Per això i per l´exquisida qualitat d´aquestes composicions, tenim un Macabich poeta al costat d´un Macabich historiador o publicista».
«El sentiment religiós apareix en el més alt dels seus poemes o acompanyen les tendres evocacions de les figures humanes, en els paisatges illencs i en les més subjectives confidències. Quan el tema preferit és el local, i en altres moltes ocasions, s´expressa en l´estimat dialecte eivissenc, amb freqüents escapades al vell idioma català, paternal i ampli. Qui com Macabich podria donar a la nostra llengua familiar aquesta intimitat subtil, aquest pintoresc plasticisme o aqueixa malencònica harmonia dels seus versos?».
Poetes mallorquins
L´estada a Balansat de Villangómez no impedia que també mantengués un freqüent contacte amb els poetes mallorquins. El 1948 publicava ´Terra i somni´, a l´editorial Moll de Mallorca, amb un pròleg de Miquel Ferrà, que morí al cap de poc temps; és el recull dels poemes escrits entre 1943 i 1945. La primavera de 1949 Villangómez acudíi de nou a Palma per fer una lectura a casa del poeta solleric Guillem Colom. La notícia de la lectura poètica fou recollida pel periòdic La Almudaina, que li dedicava paraules com les següents: «A Eivissa, existeix en el camp de la intel·ligència una figura sense parió, pràcticament indiscutible i indiscutida, internament i externament acceptada i d´una múltiple activitat espiritual: hem dit el nom d´Isidor Macabich. I al voltant dels seus treballs i amb afany de superació ha sorgit el benemèrit grup d´Ebusus, que representa a Eivissa el que és l´Ateneu a Maó».
«A Villangómez li ha correspost aixecar la bandera de la poesia, obedient a una musa molt eivissenca en el fons, però fidel pel que fa a la forma i a la unitat de l´idioma i superar així la primera passa, el dialectalisme, de tota producció poètica... Ens trobam davant d´un excel·lent poeta, cridat a deixar la seua empremta en la literatura autòctona». Aquest escrit era signat amb les inicials R.T.
La tardor de 1949 Villangómez acudí juntament amb l´ambaixada eivissenca que es desplaçà a Barcelona amb la finalitat d´assistir a l´homenatge que el ressorgit grup noucentista de La Revista volien dedicar a Macabich. Cal apuntar que per la intervenció directe de Josep Maria López-Picó les Edicions de La Revista havia publicat el 1933 el llibre poètic del canonge, ´Dialectals´. Els eivissencs hi acudiren amb un grup folklòric amb les millors figures de ball i de música dels diferents grups de l´illa. Foren rebuts solemnement a l´Ajuntament de Barcelona i els músics i balladors eivissencs actuaren al Palau de la Música Catalana, com ja comentàrem en aquestes mateixes pàgines ja fa temps.
Manuel Sorà
La part més acadèmica de la visita va anar a càrrec del catedràtic de geografia i història Manuel Sorà i del mateix Villangómez. Sorà parlà d´art i d´història d´Eivissa. Villangómez donà una conferència sobre la poesia eivissenca del moment, que acabà amb un recital de poemes de Macabich i del mateix Villangómez.
L´acte central de l´ambaixada eivissenca havia de ser la conferència que Isidor Macabich donaria a l´Ateneu Barcelonès sobre història i arqueologia d´Eivissa, però el caràcter hipocondríac del canonge va fer que no pogués viatjar a Barcelona. Villangómez fou en l´últim minut l´encarregat de substituir-lo amb una nova conferència. En el mateix hotel on s´allotjava va preparar a corre-cuita una conferència en castellà, per exigències del moment, d´uns papers que un temps abans havia llegit davant d´un reduït grup d´intel·lectuals catalans i que ara li havia de donar una altra forma.
En aquells moments Villangómez es trobava treballant intensament amb un nou llibre de poesia, el que portaria el títol d´´Els dies´, el primer de l´anomenat cicle de Balansat, que li fou publicat el 1950 per l´Editorial Barcino, que dirigia el benemèrit Josep Maria de Casacuberta. Anava precedit per un pròleg de Miquel Dolç; el pròleg era un encàrrec de l´editor ja que Villangómez no coneixia personalment encara el poeta mallorquí, que en aquell moment exercia de catedràtic de llatí a l´institut d´Osca. Dolç, Guillem Nadal i Villangómez, que tenien una edat semblant, havien coincidit publicant uns poemes a L´Almanac de Lletres per a 1936; després, el tres tengueren una estreta amistat.
