Los motivos de que tal vivencia sea excepcional están, sobre todo, en la ubicación y en la configuración de la ciudad que nos ofrece isoscélica y escalonada en un formidable anfiteatro.

Cuando encabecé esta serie de artículos hace ya 20 años como ´Memoria de la isla´, quise decir que inauguraba un espacio abierto no solo a mis propios recuerdos, sino a la memoria de unos y de otros. Y así ha sido. Amigos, vecinos, curas de parroquia, payeses, arquitectos, escritores, poetas y viajeros de paso, todos ellos, me han aportado informaciones que luego he compartido aquí como memoria de la isla, de todos y para todos. De ahí que me parezca oportuno, por una vez, recoger una muestra de textos -sólo 5 por razones de espacio- de quienes llegan por mar a la isla. Son arribadas que colecciono desde que caí en la cuenta de que quienes dejan constancia de su visita, coinciden en pasar por alto su partida, pero son muy explícitos en las descripciones de su llegada, que no solo incluye lo que ven, sino también lo que sienten, la impresión que les produce, cuando doblan el faro: la visión de la ciudadela. Colocar ahora una tras otra estas ´notas de arribada´ es como conformar un puzle con piezas diversas que nos llevan a una imagen final con infinidad de detalles que la costumbre de lo conocido nos escamotea. Dejamos al margen la visión bien conocida que ´desde dentro´ nos han dado voces autorizadas como Marià Villangómez, E. Fajarnés, Pep Marí, Jean Serra, Antoni Marí, Vicente Valero, Colinas y tantos otros. Siendo sus textos formidables, recogerlos aquí sería otra historia.

El Archiduque, sorprendentemente, por el objetivo enciclopédico de su obra, deja poco espacio al sentimiento y, limitado al dato positivo, en el aspecto que nos interesa resulta poco revelador. «La ciudad de Eivissa -nos dice- se encuentra en la parte meridional de la isla, a los 38º, 53´ 16" de latitud norte y 1º 25´57" de longitud este, al fondo de una gran ensenada limitada al sur por la punta de ses Portes y al este por el Cap Martinet. Está ubicada sobre una colina con grandes acantilados al oeste y suaves laderas al este», etc. Un texto frío, escueto y sorprendentemente equivocado, porque los acantilados están en el este de la ciudad, en el familiar Revellí, por debajo de la Ronda del Fratín, y no en el oeste donde los litorales descienden hacia el llano de Sant Jordi y las Salinas.

Vuillier es más cálido y lírico en su texto, aunque luego nos pone de vuelta y media y desbarra en sus descripciones: «Damunt una roca escarpada, s´alça la vila d´Eivissa, tancada per murades de color d´aram, amb les seves cases blanques, de sostres plans, escalonades i en amfiteatre como la Kasbah d´Alger, dominades per la catedral (€) El ´Jaime II´ contorneja amb gran renou el far de Botafoc i entra orgullosament dins el port, mentre la població reunida damunt el moll li fa una ovació ben afectuosa». Y más adelante amplía el diorama: «La visió és espectacular. Cap el nord, s´estenen planes sembrades de cases blanques, i, a la llunyania, on la vista es perd, fins a l´atzur del cel, la mar va a morir cap el sud, on es drecen, sobre l´horitzó, les siluetes allargades de l´Espalmador i Formentera. Finalment, a l´est hi ha jardins i, als vostres peus, la badia, el port i la vila que esclata tota rosa i tota blanca como un somni de ciutat oriental».

Rusiñol es hijo de su tiempo y puede resultar empalagoso, pero cualquiera puede ver que, al elogiarnos, acaba con los adjetivos: «Lo primer que ens sembla al veure Eivissa, és una petxina que neda. La impressió és d´enlluernament. Un ve del blau, d´un blau tan intens que arriba a semblar una majòlica, i de sobte, com si us tiressin un raig de llum a la vista, us posen a davant vostre una faldada de cases, de tan nítida blancor, que sembla que us obrin el ulls a l´harmonia. Eivissa, com el gira-sols, les enfila amunt, les cases, les unes damunt de les altres, com si es pugessin a coll per a mirar totes a la claror, i la blancor que es veu a l´entrar-hi n´és tant, de blanca, i tant, de lluminosa, que tots els pobles que recordeu sembla que visquin a les fosques». Y el texto sigue y sigue, sin salir de su admiración y su asombro.

Josep Pla es contenido y conciso: «L´arribada a l´illa d´Eivissa és espectacular i literalment inolvidable. A Eivissa s´hi ha d´arribar per mar i trobar-se de cara a la ciutat, un panorama urbà sobre el pla inclinat d´un pujol. A la part de sobre es veu Santa Maria, la catedral, el castell antic, ignominiosament sofisticat, i una urbanització de molt bones cases. Tot aquest conjunt, d´un perfil elegantíssim és murallat. Aquesta població que els eivissencs anomenen Dalt Vila, cau en cascada sobre el port, és a dir, sobre la Marina que és el barri comercial i animat».

Baltasar Porcel, finalmente, siendo isleño, supera en la descripción de su arribada a su maestro ampurdanés: «Tot és, primer, un blau dens i sensual que sura com una boira, fantasmagòric i brillant, i cobreix totalment la badia. Damunt la mar morta davalla una gavina, sinistra dins la penombra. S´alça de bell nou, plana pausadament i es posa a la popa d´un veler. Pel moll i per les cases apinyades pengen alguns llums elèctrics, petits punts de color taronja que no fan gens de resplendor. El moment -tènues inicis del dia, tot just desfeta la fosca- és estàtic, silenciós, d´un cromatisme somnàmbul». Para describir su llegada a la isla, Porcel acude a los versos de Kavafis: «Has de pregar que el camí sigui llarg / Que siguin moltes les matinades d´estiu. / Amb quina delectança i amb quina joia / entraràs en un port que els teus ulls ignoraven!». Y Porcel continua: «Suposo que Kavafis no va conèixer Eivissa. Jo he recorregut, en canvi, ports i més ports del Mediterrani. També l´Alexandria del poeta grec de la diàspora. I és a Eivissa, a l´Eivissa matinal i radiant, on els seus versos cobren tot el sentit. Fa anys que mantinc l´opinió que l´albada en el port d´Eivissa és un espectacle d´una importància radical».