Que dins una mateixa illa hi podem trobar diferents poblacions de sargantanes visualment diferenciables, i que cada modalitat cromàtica viu a una zona concreta, és un fenomen fàcilment comprovable a Formentera. En aquesta illa, sense existir cap barrera geogràfica o ecològica infranquejable per a una sargantana, s´aprecien poblacions amb coloracions marcadament diferents segons la zona.

La silueta de l´illa de Formentera recorda una estrella de 3 puntes, amb un cos central ample. Els extrems de les 3 puntes presenten característiques geològiques i ecològiques remarcables. Per contra, el centre de l´illa és un paisatge fortament humanitzat, més similar a la illa d´Eivissa que no pas als extrems de Punta de Trucadors, Cap de Barbaria o el penya-segat de la Mola. Així a cada una d´aquestes 3 puntes hi ha sargantanes ben diferents.

Cap de Barbaria

Es Cap és una zona agresta, àrida, pedregosa, plena d´esvorancs i esquerdes. Amb un baix recobriment vegetal format per mates de llentiscle (Pistacea lentiscus) xafades al terra degut al vent, de gran diàmetre i petita alçada. És un paisatge típic exocàrstic i, al igual que passa a ses Illes Bledes, l´angulositat dels cantells de les roques projecta petites àrees d´ombra que ajuden a camuflar la silueta allargada d´una sargantana negra.

La coloració dorsal de les sargantanes té tendència melànica degut a que les 3 línies de taques negres són molt amples, el color de les línies dorsolaterals és verd blavós molt fosc. Aquesta coloració tan fosca, quasi negra, permet que les sargantanes tinguin una talla molt més gran que les sargantanes de les zones humanitzades o de Punta de Trucadors. Fenomen que també s´observa en les sargantanes de ses Illes Bledes (les més gegants de totes les Pitiüses), i que també es repeteix a la Mola: una gran talla exigeix un suplement termoregulador, el qual sols és possible enfosquint el color dorsal, però això no és possible si aquesta coloració fa que la sargantana sigui massa visible als ocells; per tant, sols es pot donar el melanisme allí on un cos negre passi desapercebut dins de l´entorn. Cosa difícil si les roques són blanques!

Els juvenils que s´observen en aquesta zona freqüentment tenen les 3 línies dorsals negres clarament definides, amb les 2 línies dorsolaterals i els flancs de color més clar, generalment bru o bru-verdós amb intensitat variable.

Per què els adults de talla gran són tan foscos, si hi ha juvenils més clars? Probablement per que sols els melànics (que aquí passen desapercebuts als depredadors) aconsegueixen una termorregulació prou òptima per mantenir un cos gran, i els adults de cos gran són els que dominen la competència intraespecífica, per tant els que tenen més probabilitat d´alimentar-se millor i tenir més esperança de vida.

La Mola

Igual que la zona des Cap, la Mola és un massís de calcàries organògenes. Amb un impressionant penya-segat que assoleix l´elevació màxima de Formentera: 192 metres quasi verticals des del mar. En aquesta paret plena de coves s´ha forjat la llegenda que més identifica a les Pitiüses de finals dels segle XX arreu del món: els hippies i la seva peculiar forma de viure i d´entendre la realitat.

És aquí on comença a aparèixer la silueta d´una sargantana como a símbol d´una manera de viure a l´aire lliure, en contacte amb la naturalesa, a la recerca de la pau interior? Probablement.

Molts artistes plàstics, cineastes, dissenyadors de joies, escriptors, dissenyadors de moda, músics,... han passat temporades en aquest indret, han contemplat el mar des del promontori de la Mola mentre enormes sargantanes blavoses i molt fosques corrien per entre els seus peus.

No és d´estranyar, doncs, que el millor símbol de les Pitiüses que engloba tota l´explosió cultural i social dels darrers anys sigui una gran sargantana blau cian, quasi negre.

Punta de Trucadors

És una barra litoral de sorra sedimentada pel corrent de deriva que s´estira cap al nord, on hi ha l´Illa d´Espalmador. De continuar així la sedimentació, les dues illes quedaran unides mitjançant un tómbol.

És una zona molt inestable on els temps perllongats de bonança propicien que quasi emergeixi la barra (els antics majorals anaven a Espalmador amb carro). O bé que aparegui una considerable fondària, fins i tot que es trenqui, a la zona del Racó de ses Ampolles, amb petits illots arrenglerats després d´un fort temporal.

Les dunes litorals estan feblement fixades amb crostes calcàries primes, produïdes per la migració ascendent de l´aigua durant èpoques d´aridesa, petites mates d´herba de trucadors (Otanthus maritimus), d´ensopegalls (Limonium sp.), de munts de fulles seques de posidònia. El color del paisatge és característic i molt uniforme durant tot l´any: color ocre grisenc, color de palla o de sorra clara. La textura del terra és llisa, sense esquerdes ni rugositats, tal com correspon a dunes semi consolidades.

Qualsevol color diferent del bru clar o beix serà una nota cromàtica estrident per a qualsevol ocell que sobrevoli aquest paratge. Així les sargantanes de Trucadors estan ´obligades´ a tenir colors clars, críptics dins un entorn arenós. La sargantana de Trucadors és la que presenta la coloració més clara, i també la de menor grandària de totes les de les Pitiüses, així com la que té les proporcions corporals més estilitzades, potes i dits llargs i fins. Coloració i proporcions similars a les que presenten les poblacions de Illa Caragoler i Illot de s´Alga, illots de marès i sorra amb substrat similar al de Trucadors.

Les 3 línies dorsals de les sargantanes de Trucadors són de color marró clar, i les 2 línies dorsolaterals de color encara més clar (beix o gris clar); els costats i el ventre gris quasi blancs, perlats; poden tenir taques (com una filera de pigues) de color turquesa als laterals del ventre, ja que es una zona que no la veuen els depredadors i que tindrà una funció d´atracció sexual.

Aquesta coloració no permet captar grans dosis d´energia solar, per tant no serà gaire eficient en la termoregulació, i això obligarà a que les sargantanes no arribin a gran talla. Sempre són de talla petita si les comparem amb les d´altres llocs de l´illa.

Des d´un punt de vista adaptatiu, no havíem dit que era millor tenir major grandària, ja que es competeix millor dins la població i es poden tenir més reserves en èpoques d´escassedat? A la resta de Formentera ben grans que són les sargantanes.

Evidentment sí que és millor ser gran, però recordem que per arribar a deixar descendents primer s´ha de sobreviure als depredadors, és a dir, no s´ha de ser visible. Per tant, quan més al nord anem més clar és el color dorsal de les sargantanes, ja que aquestes són les úniques que poden passar desapercebudes al ulls de les aus. Ja que les aus tenen visió plana, sense relleu; i el cos d´una sargantana es confon, a l´ull de l´ocell, amb el seu entorn si el dors és del mateix color i textura que el substrat on està prenent el sol.

Segur que també neixen sargantanes més fosques (es veuen petits juvenils marró fosc a la zona de ses salines de Marroig), ja que segur que hi ha un flux gènic constant des del centre de l´illa cap al nord. (No hi ha cap barrera física que ho impedeixi). Però les sargantanes més fosques no poden prosperar en aquest ambient concret de Trucadors, seleccionant-se positivament, en cada generació, les coloracions clares, críptiques dins un paisatge on dominen els ocres.

Tenim, doncs, el que els científics denominen una variació clinal del color dorsal, i de la mida corporal, de les sargantanes, que va variant des de colors molt clars a l´extrem nord de Trucadors, amb mida corporal molt petita i àgil; enfosquin-se paulatinament, molt de mica en mica, a mida que avancem cap al sud, i el sòl va adquirint més recobriment vegetal, i més diversitat de micropaisatges; fins arribar als camps rurals on la coloració i grandària de les sargantanes ja són similars a la resta del centre de l´illa, i força similars a les sargantanes d´Eivissa.