Cada persona té una percepció dels colors pròpia i diferent dels altres. I una mateixa persona també modifica la percepció cromàtica segons la il·luminació. Tractant-se d´apreciacions a l´aire lliure, amb llum del sol, podríem dir que segons l´època de l´any o els núvols del cel tots tenim una experiència cromàtica diferent cada dia.

Dins el món actual, on la imatge substitueix fàcilment a la descripció, no té gaire sentit entestar-nos en discussions, basta mostrar una bona col·lecció de fotografies per contestar a la pregunta de quin color és una sargantana?

Però sí que val la pena saber què és el que s´ha de mirar quan volem saber quin significat té cada color del cos cada disseny, i per què poden tenir colors contrastats en una part del cos, i no els poden tenir en altres zones corporals.

El disseny dorsal és el que veuran els pocs depredadors que actuen sobre les poblacions dels illots: les aus. A l´esquena les sargantanes tenen tres línies de taques negres que poden ser contínues, o taques esparses. De fet tots els juvenils tenen aquestes tres línies contínues i gruixudes, i a mida que creix la sargantana es van separant els punts negres, mentre que el color de les línies dorsolaterals (el que identifiquem com a color de la sargantana en sentit estricte) es va fent més evident. El fet que les tres línies negres perdin la continuïtat quan més gran és l´individu és un efecte òptic de camuflatge, ja que la silueta de la sargantana queda, així, desdibuixada.

La coloració ens amaga a la sargantana que, observada des del cel (a ull d´ocell) es confon amb els colors de la vegetació, dels líquens, les branques, la sorra, el pedrull, les fulles seques o les esquerdes de les roques. Segons siguin els trets cromàtics més característics d´un micropaisatge, així s´ha seleccionat el color predominant del dors de les sargantanes d´aquell indret.

La coloració dels costats, en canvi, és la que veuen les altres sargantanes, i té una funció d´atracció sexual, de jerarquia intrapoblacional, de comunicació entre congèneres. Els flancs solen tenir una coloració diferent de l´observada en el centre de l´esquena. Aquesta coloració pot ser molt cridanera: taronja, turquesa, blau intens, i aleshores es menciona quan descrivim la coloració d´una sargantana, però freqüentment té colors blanquinosos, beix, més o menys perlats.

Coloració dels costats

La coloració dels costats a vegades s´estén pel ventre, on hi ha molta variabilitat de colors. A molts illots (Negre del Nord) és freqüent trobar ventres d´un color taronja encès; en eEs Vedrà i la Mola són de color blau cobalt intens, a Trucadors pràcticament blancs perlats, a s´Espartar verd maragda, i gris fosc o completament negre en les poblacions melàniques de ses Bledes.

Als costats del ventre i a la gorja sol haver-hi taques, com a pigues, de colors contrastats: negre, blau, turquesa, taronja... Molt vistoses.

Per què tanta fantasia cromàtica als ventres i costats? Doncs per que aquesta és la zona sexy de les sargantanes. Els costats són la part del cos més exposat a la vista dels altres congèneres i, en el moment de buscar parella, un dels moviments d´atracció que realitzen els mascles és mostrar els costats a la femella, aixecar-se lleugerament per ensenyar el ventre, i alçar-se sobre les potes davanteres per tal de mostrar la zona gorjal. Així que els individus amb més pigues de colors sembla ser que serien més atractius a l´altre sexe i per tant tindrien més èxit reproductiu, seleccionant-se positivament aquest caràcter.

La vistositat davant del sexe contrari, o la cripsi davant dels depredadors no és la única funció del color en els sauris. La funció bàsica de les coloracions està relacionada amb la temperatura corporal, en la possibilitat d´absorbir més o menys la radiació del sol i així poder termorregular.

Els rèptils són poiquilotermes (de sang freda, es deia abans) per tant la temperatura interna del cos depèn de la calentor o frescor de l´exterior. Quan necessiten escalfar-se aixafen el cos, així el dors queda pla, perpendicular a la direcció del raig solar, i s´absorbeix millor la radiació. El ventre amb contacte directe amb la roca absorbeix l´escalfor del substrat. Per contra, si no necessita calor camina sobre les quatre potes sense tocar el ventre a terra.

Poiquilotèrmia

La poiquilotèrmia és un mecanisme que restringeix les talles grans, ja que la absorció es realitza a sobre de l´àrea (en cm2) de pell que té l´animal, però aquesta energia s´ha de subministrar a tot el volum (en cm3) corporal; per tant si s´augmenta de talla l´àrea d´absorció d´energia creix al quadrat (cm2), però el consum d´aquesta energia creix al cub (cm3). O sigui que una talla més gran implica que ha de millorar l´obtenció d´energia termosolar.

Aquest sistema sols pot millorar amb la coloració, ja que els colors clars reflecteixen més la radiació rebuda i els colors foscos la absorbeixen més. Per tant, per poder tenir una talla gran (gegantisme observat a la majoria d´illots) s´ha de millorar el mecanisme d´absorció d´energia solar. I això sols és possible si els colors corporals són més foscos. Per això, totes les poblacions robustes i de gran talla tenen elevat cromatisme, fins i tot negres (ses Bledes), quasi negres (Margalida), o d´un blau tan fosc que sembla negre (Murada). El melanisme té, doncs, un valor selectiu positiu.

Però això té la contrapartida que la sargantana es fa més aparent als seus depredadors (selecció natural negativa). Com és, doncs que les sargantanes grans i negres, tan visibles als ulls humans, s´han seleccionat positivament a diferents indrets de les Pitiüses? Semblen una presa fàcil de visualitzar.

Mirem quines són les poblacions que han assolit el melanisme i com és l´hàbitat on viuen.

Les poblacions més melàniques, i també de major talla corporal, són les de ses illes Bledes; illa Margalida i illa Murada, també hi ha aquesta tendència a enfosquir el dors a l´altre extrem de l´arxipèlag pitiús al Cap de Barbaria, on estan en contacte reproductiu sense barreres amb la resta de sargantanes de Formentera, les quals al nord de l´illa (Trucadors) són les sargantanes més petites i amb coloració dorsal més clara de tota l´espècie.

Tots aquests llocs: Bledes, Margalida, Murada, Cap de Barbaria, són indrets de roques calcàries blanquinoses, molt fisurades, amb abundants esquerdes d´arestes afilades. El sol projecta ombres d´aquestes esquerdes i arestes, i si veiéssim el terra sense profunditat ni relleu seria una superfície clara amb ratlles i taques negres allargades. I aquí és on rau el camuflatge de les sargantanes negres.

Gavines

Les aus, sobretot les gavines, són els principals depredadors de les sargantanes als illots. A les illes grans se´ls hi suma algun mamífer, però als illots la depredació sols pot venir del cel. Aquests depredadors tenen una gran agudesa visual per als colors, els contorns i els moviments, però no tenen visió estereoscòpica com els mamífers, és a dir que no veuen el relleu, no tenen profunditat de camp, no existeix el 3D per a les gavines. Per tant, no diferencien l´ombra negra que projecta un forat de la roca, d´una silueta de sargantana negra estirada prenent el sol al costat del forat.

Així que una sargantana quieta no és visible, tot el que es mou es veu, però la Podarcis pityusensis té hàbits tranquils i passa la major part del temps sense moure-se.

Partint d´aquesta premissa: «qui no es mou no se´l veu», les sargantanes amb la seva indolència, sense saber-ho, es salven de la depredació. I la selecció dels colors que resulten críptics en cada lloc concret es realitza cada generació simplement per selecció natural.