El bisbe Felipe González va néixer el 2 de novembre de 1765 a Avilés i fou batejat a l´església de San Nicolàs. Va professar a l´orde dels mercedaris i ingressà en el convent de Sabugo. Els seus superiors quan observaren la clara intel·ligència, l´enviaren a Roma perquè acabàs els estudis. Fou catedràtic de teologia a Roma i perfeccionà el coneixement de llengües antigues orientals. Quan tornà a Espanya fou catedràtic d´hebreu de la Universitat de Santiago de Compostela, on impartí aquesta llengua al llarg de vint anys. El rei Ferran VII el va proposar per ocupar el bisbat d´Eivissa. Fou preconitzat a Roma el 22 de juliol de 1816 pel papa Pius VII i fou consagrat bisbe a Madrid el 27 d´octubre. Arribà a Eivissa el 7 de desembre d´aquell mateix any.

Als pocs mesos d´arribar a Eivissa va tenir l´oportunitat de celebrar la consagració de la catedral d´Eivissa, cosa que va fer el 31 de gener de 1817, i que els anteriors bisbes havien dedicat molts d´esforços i diners en les obres d´acondicionament.

Una vegada que va prendre possessió de la diòcesi d´Eivissa i Formentera i després d´una visita a diversos indrets de l´illa, va redactar una carta pastoral que dirigí tant al clergat com als fidels, que duu la data de 24 de juliol de 1817 i que fou editada aquell mateix anys a València, a la impremta d´Ildefonso Mompié.

Com diu Joan Marí Cardona, les dues grans preocupacions del cinquè bisbe de la diòcesi ebusitana eren: l´ensenyament i la instrucció dels seus feligresos i la millora dels treballs agrícoles dels pagesos.

En aquesta primera carta pastoral, després d´algunes consideracions sobre temes religiosos, González Abarca parla del problema de les fuites, que tan freqüents eren en la societat eivissenca d´aquell temps i dóna a conèixer que ha habilitat unes dependències al convent de les monges tancades on dipositar les donzelles menors d´edat mentre es decidia el seu futur.

També demanava als rectors parroquials que s´aplicassin a l´ensenyament de la doctrina cristiana en llengua castellana, especialment als infants de les parròquies foranes, ja que desconeixien aquesta llengua. A la ciutat comenta que aquesta tasca la desenvolupen els dominics a l´escola dl seu convent i al Seminari, on hi ha una càtedra de primeres lletres. Les al·lotes són ateses al convent de les monges agustines. Com que no hi havia altres persones preparades per ensenyar en castellà, demana que els rectors dediquin part del seu temps a aquest ensenyament.

Però el que més ens interessa de les pastorals són les parts que se refereixen al progrés de l´agricultura i ell se sent hereu de la junta de govern que a les darreries del segle XVIII s´havia creat a l´illa per impulsar les directrius que sortien de la política il·lustrada d´aquell moment. González Abarca parla dels adobs que poden emprar-se per fertilitzar la terra: calç, cendres, llenya podrida, l´alga de la mar, etc. A certs llocs com Sant Carles, Sant Llorenç, Sant Miquel o Sant Agustí, diu que no són bons per al blat, però ell pensa que són excel·lents per a la vinya. Explica que els terrenys millors s´han de dedicar als cereals; els de classe mitjana són per als arbres i els més pedregosos, per a la vinya.

Dedica un apartat a l´illa de Formentera i diu que el vent, sempre present en aquell indret, impedeix una agricultura pròspera i que té molt pocs arbres, cosa que fa necessari plantar-ne de nous, però que abans cal analitzar quins poden ser els més productius en aquella illa i quins fruits poden tenir més sortida. Recorda els garrovers, oliveres, ametllers, figueres, savines i pins, com les espècies més rendibles. Dels pins alaba la seua utilitat en la construcció naval. De les savines, la duresa de la seua fusta, que la fa molt útil per la fabricació de rems i altres estris. Alaba l´oli de les Pitiüses, que pot competir amb els millors del continent, encara que lamenta que l´olivera no és cuidada com es mereix, amb molts d´ullastres i brulls vora la soca que impedeixen que pugui aprofitar la humitat del sòl; també apunta les malalties de les fulles. González Abarca recomana el cultiu de la patata, que quasi no es produeix a l´illa i que és un bon substitut dels cereals, que són escassos a l´illa, en l´alimentació.

En una nova pastoral, ara de 1826, insisteix en la seua condició de president nat de la Reial junta perpètua de govern i explica els avenços que significaren la introducció del cultiu de l´ametller en gran nombre i també parla dels avantatges del cultiu del cotó, que tan bons resultats havia donat fins llavors.

Es lamenta de la manca d´ajudes per part de la corona, cosa que impedia continuar el foment de l´agriculta illenca. Cal pensar que Espanya feia poc que havia sortit de la llarga Guerra del Francès i el nou rei, l´absolutista Ferran VII tenia més interès en tenir el poble fermat; l´esperit il·lustrat de temps enrere havia desaparegut del tot. Un reflex d´aquesta desastrosa situació la tenim quan González Abarca es lamenta de l´estat en què va trobar l´hospici, aixecat pels il·lustrats a final del segle anterior i que va trobar totalment derruït i sense els tallers, màquines i instruments de què estava dotat. Tot això feia que els pobles acollits a l´hospici no tenien cap possibilitat de guanyar-se la visa, cosa que significava un augment de les despeses per poder-los alimentar.

Un tema que el preocupà era l´escassa presència d´animals de preu que hi havia a Eivissa, eren unes poques mules, alguns ases i uns pocs cavalls. Tots ells s´havien d´anar a comprar a Mallorca, amb la despesa que això significava i que bona part dels diners dels pagesos se n´anaven de l´illa. Ell insisteix en la cria de vaques i bous per poder-los emprar també per llaurar els camps. Hi veia molts d´avantatges en l´ús dels bovins en les feines del camp: feien uns solcs més profunds amb la qual cosa augmentava la fertilitat del sòl, donaven llet i una gran quantitat de fems, i, quan fossin vells, la seua carn es podia aprofitar, cosa que no succeïa amb la dels equins. Aquesta proposta del bisbe l´hem de relacionar amb el seu origen asturià, on abunden els bous i vaques. No sembla que la seua proposta tengués gaire èxit, ja que únicament es recorden bous llaurant en els terços de la Mola, Formentera.

El 1829 fou designat bisbe de Santander, càrrec que ocupà el 1830; abans de prendre possessió de la mitra, pogué tornar al seu poble natal després de molts anys d´absència. Morí el 12 de març de 1842 i es troba enterrat a la cripta de la catedral de Santander.