En contrast amb les terres de Sant Mateu d´Albarca, les confinants de Sant Miquel són plenes d´aigües vives. Bé ho sabien ja els àrabs quan instal·laren nou molins d´aigua al torrent de Balansat, que comença al naixement de l´Assut i acaba bar-rejant les seues aigües amb les del port.
Les aigües vives encara no han mort del tot. Basta que arribin pluges abundoses a la caiguda de l´estiu -com l´any passat [1990]- perquè recobrin de bell nou l´impuls que secularment les feia brollar per moure les moles i regar els hortets afilerats que van torrent avall.
No són molts, a Sant Miquel, els pous antics, perquè no eren necessaris: el pou Roig, al pla del mateix nom; el de l´Alcudia -avui d´en Marc, a llebeig del puig de Sant Miquel-; el pou de Canamunt, a Benirràs, i el d´en Soldevila, al fons del torrent que fa de partió entre Rubió i Cals Turs.
Les aigües vives, a Sant Miquel, eren tan generoses que brollaven naturalment a la superfície: l´Assut del Celleràs i la font del Tur -totes dues ben conegudes-, la de l´Alcudia -ara d´en Trull- i la fonteta d´en Besora, totes quatre a la vénda del Port. La font d´en Carreró -al segle passat anomenada d´en Palla, quan la visità l´arxiduc Lluís Salvador- i la de Ca n´Escandell -un poc més a llevant de l´anterior, també visitada per l'arxiduc, anant de Sant Miquel a Sant Joan-, la d´en Salvador, la de Tarbana -ara d´en Taronges- i la del Noguer -a can Forndecalç-, totes a la vénda de Benirràs. Les de Rubió i Cals Planells, les encantadores i emboscades fontetes del Margalló i d´en Jordi i la humil de la Canaleta, vénda del Rubió.
Totes juntes, amb alguna més que pot haver-se oblidat, aquestes fonts són una demostració clara que cap altre poble pot comparar-se amb Sant Miquel, en aquest aspecte, tot i que és part d´una illa assedegada.
Darrerament, quan les pluges passades aconseguiren que l´antic salt o raig de Rubió, entre can Pep Magdalè i can Pep del Terç, tornàs a mostrar el seu encant amb la caiguda vertiginosa de l´aigua que davalla pel torrent des de can Soldevila, molts d´eivissencs hi vàrem córrer per tal de no deixar de veure un espectacle tan singular, quasi mai vist a Eivissa els darrers anys.
Marià Villangómez va escriure, fa temps: «Hom aprofita fins la darrera gota que neix a l´Assut, dins un broll d´arenes, o que brolla de l´enclotada font del Tur, amb una embranzida debilitada, entre roques on s´amaga la falzia. El torrent té el curs inter-romput en molts de trets, tota l´aigua girada cap a l´exigència dels horts. I amb tot, mireu aquestes feixes, aquesta procurada ufana. Difícil verdor! Decididament, Eivissa és l´illa de la verdor alçada amb un secret i desesperat esforç de la terra. El resultat d´aquest deler pregon, ajudat per l´home, aconseguit enfront d´un cel desinteressat, es refugia, en arribar l´estiu, als puigs vestits de bosc, a l´arbreda abundosa del pla, a l´hortada gran o petita que s´escampa per nombrosos indrets. Mireu aquest regadius esponerosos de Balansat. Verda prometedora riquesa! No sabem, enguany, si es podrà regar tot l´estiu. Esperem sobretot, que l´any vinent sigui de pluges més propícies. Mentrestant, davant la terra seca, necessitada, tenim al cor una estranya angúnia, el sentim assedegat, talment un ter-rós eixut i polsós dels camps, a ple sol» (L´any en estampes, ´El torrent´).
Joan Marí Cardona (historiador i canonge arxiver)
Diario de Ibiza, 29 de setembre de 1991
