L'alqueria de Benimussa era una de les grans porcions de terra que l´any 1235 foren assignades al quartó de Portmany. I se´n troben algunes dades des del mateix segle XIII.

1255. Fra Guillem Blanc, procurador de Guillem de Montgrí, donà establiment de dues terceres parts de Benimussa a Bernat Marí i Bernat Prats, els quals ja en treballaven les terres des d´alguns anys abans. Més endavant (1394), Francesc Marí féu notar que les dites dues parts de Benimussa eren només d´ell, i aleshores en mencionà les partions: la mar / l´alqueria de Benizinim / l´alqueria d´en Francesc Palau / l´alqueria d´Antoni Cambrils / la part de Benimussa de Pere Vengut. És evident que la dita part de Benimussa havia de confinar amb la mar prop de l´indret on acaba el tor-rent de Benimussa o del Regueró, i per això sabem que les terres de Benimussa de Francesc Marí eren les més properes al temple de Sant Antoni.

1350. Guillem Orvai i la seva muller, Dolça, varen vendre a Jaume Pellisser una tercera part de Benimussa, confinant amb l´alqueria de Benizinim / la porció de Benimussa dels hereus de Bernat Marí i Bernat Prats / les muntanyes de l´alqueria de Beniferri. No podem dubtar que les terres de Benimussa pròpies de Jaume Pellisser eren les situades més a llevant de tota l´alqueria, perquè les esmentades muntanyes de Beniferri conserven el mateix nom i són de la parròquia de Sant Rafel.

Pere Vengut, a la darreria del segle XIV, era el tercer propietari de Benimussa, tot i que no tenia els documents originals, però mencionà perfectament les partions: l´alqueria de Benimussa de Francesc Marí / la de Jaume Pellisser / la partió entre Portmany i les Salines / les alqueries de Bernat i Joan Cucarella del Molí. Per la menció de la divisòria entre els quartons de Portmany i de les Salines, es pot entendre bé que la part de Pere Vengut era la situada a la banda de migdia de l´antiga i gran alqueria de Benimussa, de la qual consta que antigament era molt més extensa que no és avui la vénda del mateix nom.

Al llarg dels segles XVI i XVII els documents ja mencionen nombroses famílies de Benimussa, els cognoms de les quals eren els mateixos dels nostres dies. Quan els pobladors dels Vedrans i Benimussa es dividiren en sis véndes per als treballs de l´església de Sant Josep (1730), la vénda de Benimussa tenia assignades vint-i-quatre famílies.

El camí o la carretera de Benimussa que surt de la carretera general i va fins a la car-retera de Sant Antoni a Vila, després de recórrer la major part de les terres de Benimussa, ens permet de poder-les veure perfectament. Al costat del dit camí, poc després d´haver començat, es pot veure el vell pou d´en Benet, on cada any es va recordant la tradició de celebrar-hi algun ball. També s´hi troba poc després la torre de Cals Costes, de forma quadrada i molt ben conservada.

Un altre camí, que se separa de l´anterior i va a parar a la carretera general, un poc més avall de l´església de Sant Agustí, passa per devora la casa anomenada can Tor-reta, on existí fins fa poc un munt de runes de la torre de Benimussa, i ara serveix per recordar-la un edifici que té una part de forma quadrada. Més avall de can Torreta comença el torrent de Benimussa, del qual dóna testimoni un gran i antic pou, a la plaça del qual també se sol celebrar algun ball pagès.

Cal recordar també que a la primera part del segle XVIII, els portmanyins començaren a manifestar la necessitat d´una segona església en el quartó, i així es convertiren en testimonis ben qualificats de l´augment de la població, que havia crescut molt i continuava creixent. Els Vedrans i Benimussa eren els indrets que es mencionaren, i quan es retallà el terme de la pròxima vicaria, aquest restà configurat per les terres i les famílies de tots dos llocs mencionats, de tal manera que més d´una vegada es troba la qualificació de la vicaria dels Vedrans i de Benimussa. Una particularitat important de Sant Josep és la de construir els temples com més prop millor del centre del terme que correspongui a cada un, per causa de les famílies que vivien en cases disperses; així les distàncies per anar a missa resten més igualades per a tothom.

Joan Marí Cardona | (historiador i canonge arxiver)

Diario de Ibiza, 19 de març de 2001.