Reviure els Balcans

Ha mort Ratko Mladic, el carnisser d’Srebrenica. Aquesta vegada ens asseguren que és veritat. La mort d’Mladic havia corregut alguna vegada per les xarxes, però era mentida. La notícia ens porta, inexorablement, a pensar on pot portar-nos la raó d’estat purament depullada, dura i angosta fins a l’extrem. I ens recorda el paper que va fer la Unió Europea a la tragèdia dels Balcans, posant davant el mirall el poc que s’ha avançat en allò que va provocar aquell paper extraordinàriament galdós.

La sangarina dels Balcans va ser possible, bàsicament, perquè la majoria dels estats europeus varen decidir deixar la UE completament inoperant -inhabilitada com a mediadora en el conflicte- per un motiu molt simple, i que només està en el subtext de tot plegat: consideraven que la raó d’estat estava per davant de moltíssimes d’altres, com ara la defensa dels drets humans o la convivència pacífica. Si algú qüestionava la unitat d’un estat determinat (en aquell cas, recordem-ho, Iugoslàvia), l’estat tenia dret a fer el que fos per defensar la seua unitat. O suposada unitat, perquè la unitat no cal defensar-la, si realment existeix i és sòlida i coherent.

Avui, Eslovènia i Croàcia formen part de la Unió Europea. I Sèrbia, Montenegro, Bòsnia i Hercegovina i Macedònia hi tenen tractes d’especial proximitat, a l’espera -més que probable- que algun dia (segurament no molt llunyà) n’acabaran formant part. Eslovènia i Croàcia han canviat radicalment durant aquestes darreres dècades, i el canvi, de manera generalitzada, els seus ciutadans consideren que ha estat en positiu. Avui, encara que des de la nostra perspectiva occidentalocèntrica ens pugui parèixer mentida, la renda per càpida d’Eslovènia ja es troba per damunt de la mitjana de la Unió Europea.

Però Europa, l’Europa política, en el seu moment no els va ajudar en res. Consideraven, ai las!, que la raó d’estat -en aquest cas, el manteniment de la suposada unitat de Iugoslàvia- era més important que no la voluntat democràtica de les diferents nacions que la integraven. I aquesta idea peregrina els va tòrcer tot allò que se’ls posava davant els ulls. No hi feia res si, en ares del manteniment de la unitat de l’estat, es cometien els crims més greus de la segona meitat del segle XX.

El desenllaç del conflicte va provocar que, passats tots els esdeveniments, la Unió Europea anàs virant, com un vell transatlàntic ben tronat, les seues posicions. I fins i tot ha acabat trobant la cosa més normal del món que Mladic i els seus fossin jutjats per crims contra la Humanitat. Vàrem deixar que a Srebrenica devers vuit mil hòmens fossin assassinats per les milícies sèrbies, amb la passivitat absoluta dels destacaments de l’ONU radicats a la zona, només perquè eren els que defensaven que Iugoslàvia havia de continuar mantenint-se unida. Per aquest motiu, qualsevol crim era perpetrable i justificable.

La Unió Europea es va perdre als Balcans, però no en va acabar d’aprendre la lliçó. La tragèdia dels Balcans hauria d’haver servit perquè la UE tengués ben clar que hi ha valors que es troben molt i molt per sobre de la raó d’estat i que, sempre que faci falta, s’han de defensar, precisament, davant la raó d’estat. Valors com la defensa a ultrança dels drets humans, la presa de decisions de manera democràtica, la llibertat de consciència, la solidaritat entre les persones, els avanços que generàrem a partir del Renaixement i de la Il·lustració i tots els seus derivats haurien d’estar per damunt de la raó d’estat. I, encara més, haurien de contribuir a modelar-la de la manera més humana possible, perquè l’estat no siga, com deia el filòsof Frederich Nietzsche, el més fred de tots els monstres que existeixen.

En la mort de Mladic estaria bé que els europeus reflexionàssim sobre aquestes qüestions. I que, a partir de la reflexió, buscàssim camins més humans per resoldre els conflictes, juntament amb valors més d’acord amb aquells que, si més no de paraula, solem dir que defensam. La Unió Europea, des de la tragèdia dels Balcans, ha tengut alguna oportunitat més de fer un viratge en les seues postures nacionalistes estatistes. Hauria pogut aprendre de la tràgica lliçó dels norantes. Però continua sorda als clams de llibertat, de democràcia, d’igualtat i de fraternitat. Quan l’estat, el més fred de tots els monstres que ha creat la Humanitat, es fica per enmig, la Unió Europea primer sent fluixera de cames, després es posa al costat de l’horror i, passat un temps, fa com qui se’n penedeix.