Jaume I: aniversari de puntetes

Potser ara que han acabat les Festes de la Terra és un bon moment per recordar que enguany es compleixen els set-cents cinquanta anys de la mort del rei Jaume I, monarca fundador de la Nació Catalana, durant el regnat del qual les tropes capitanejades per Guillem de Montgrí conqueriren les illes d’Eivissa i Formentera. Concretament, l’Alt Rei En Jaume va morir a València a finals de juliol del 1276.

En aquest paper, em permet de constatar que el 750è aniversari de la mort de Jaume I ha passat sense pena ni glòria arreu dels territoris on va regnar. Cosa que diu poc del respecte, o de la consideració, que la nostra societat té d’això que, una mica pomposament, se’n solen dir pares fundadors. I això que, si més no teòricament, la figura de Jaume I és de les poques que no es discuteixen enlloc de la Catalanofonia. Se’l reconeix plenament com a fundador del Regne de València, on ni tan sols els blavers més recalcitrants s’atrevirien a discutir-ne el personatge. Se’l reconeix, per descomptat, al Regne de Mallorca, on els gonelles més empedreïts no gosarien dir cap flastomia contra el rei. Se’l reconeix, per descomptat, al Principat de Catalunya. I se’l té en el mateix grau de reconeixement a la Catalunya del Nord. Per tant, es tracta d’un personatge acceptat arreu i no discutit enlloc. Però es veu que això no és prou.

El problema que té el reconeixement general del Rei Jaume I, fundador de la Nació Catalana, és que, malgrat ell mateix, posa al mapa una nació que, des dels estats sota els quals es troba actualment, l’únic que es pretén, bàsicament, és esborrar-la. Dic “malgrat ell mateix”, perquè Jaume I no era en absolut un rei modern, i no tenia dins el cap la nació en el sentit que l’entenem actualment, ni bon tros fer-hi. Si hagués tengut una idea moderna de l’estat, Jaume I no hauria dividit el regne, a la seua mort, entre els seus fills. El seu comportament va ser propi d’un rei medieval. Segurament, per pura cronologia, no podia fer res altre.

Per això, crec que, contrastant amb Jaume I, hem de remarcar la modernitat del rei Pere III, dit el Cerimoniós o el del Punyalet, que va regnar entre 1336 i 1387 (si no vaig errat, va ser el rei de la dinastia catalana que va regnar durant més anys). Pere III, contràriament a Jaume I, sí que tenia dins el cap la idea d’un estat, que havia de ser més o manco unificat i que començava a tenir les característiques que els estats adquiririen durant el Renaixement. Segurament, el problema, per al nostre país, va ser que Pere III es va avançar a la seua època, va ser -diguem-ho així- massa modern.

El del Punyalet, en comptes de dividir el regne entre els fills, va intentar, tant com va poder, controlar els nobles que li feien de contrapoder a determinats llocs del país, especialment al Regne de València (on a alguns nobles revoltats els va fer tastar el plom, per dir-ho com a l’Oest, en fer-los beure el ferro fus d’una campana, amb la qual havien cridat a la revolta).

Jaume I no era un rei modern, era un rei extremadament medieval, però va conquerir el Regne de València i Mallorca i les Pitiüses. El xeic de Menorca va apressar-se a pactar amb ell i a fer-se’n súbdit per evitar una invasió catalana que es va retardar fins a Alfons III.

Sorprèn que s’hagi passat de puntetes per damunt la celebració del 750è aniversari de la mort de Jaume I. El fet que la commemoració hagi passat sense pena ni glòria només ens ve a dir que existeix una tradició que fa el monarca més o manco indiscutible, però que ningú no vol analitzar-ne el significat profund.

Personalment, no reivindic Jaume I, en els nostres dies, per nacionalisme, sinó per europeisme. Va ser un europeu trasplantat, o siga un nordamericà, Bill Clinton, expresident dels Estats Units d’Amèrica, qui va dir que “el futur serà català o serà talibà”. D’altres analistes, com Thimoty Garton Ash, han apel·lat a la potència de les nacions sense estat per superar, precisament, el nacionalisme dels vells estats, de manera que puguin contribuir decisivament a la consolidació de la unitat d’Europa. És allò que la nació catalana pot aportar a la construcció d’Europa el que avui dia la converteix en un valor extraordinari, si nosaltres tenim prou amplitud de mires i prou generositat per fer-ho efectiu. Per això, el 750è aniversari de la mort de Jaume I no hauria d’haver passat desapercebut.

Suscríbete para seguir leyendo