Bon dia i alegria

–Bon dia i alegria!

El meu pare va entrar al despatx de la meua feina.

No era una visita habitual.

Des que s’havia jubilat, cada matí pujava a Talamanca, al barri de ses Torres, on teníem una casa amb un extens jardí.

Aquell espai era la seua vida, el seu temple. Hi passava llargues hores, mentre hi havia llum, perdut entre rosers, buganvílies i arbres fruiters. Podava, regava, recollia fulles seques i vigilava pacientment cada brot nou.

Els rosers esclataven en tons vermells, roses i blancs. Les buganvílies s’enfilaven per les parets emblanquinades, i cobrien el terra de tons morats i vermells, formant una estora de color. Les flaires de la mareselva i del gessamí t’acompanyaven mentre t’endinsaves en aquell oasi de pau que el meu pare havia construït amb els anys.

Un pi immens oferia una ombra generosa durant els estius, mentre el llevantol en feia dansar les branques. En un racó especial, al costat d’un autèntic cucó rescatat de l’antiga casa de Can Puvilet, havia plantat una olivera que acabà donant nom a la casa: s’Olivera.

Per això la seua presència al meu despatx, aquell matí, em va sorprendre.

Hauria d’haver estat al jardí.

Aquell matí el vaig veure cansat.

Li costava una mica respirar.

El seu gest volia ser el de sempre, jovial i proper.

Es va asseure i vam parlar.

No record les paraules. Sí que record, però, aquella intuïció silenciosa que alguna cosa no anava bé.

Em va agradar molt aquella visita. Crec que era la primera vegada que venia al meu nou despatx.

Uns mesos abans, durant un viatge als Pirineus, havia viscut una escena que no vaig entendre fins molt més tard.

Era estiu. Havíem viatjat als Pirineus i caminàvem cap al llac de Sant Maurici. Entre pins negres, assaborint a petites glopades aquell aire net i clar. A l’ombra d’un arbre frondós ens vam creuar amb una parella que baixava del llac.

–Bon dia, veniu del llac? Hi falta molt per arribar?

–Hola, sí. Ja sou al darrer tram. En uns minuts hi arribareu. I val la pena la passejada. D’on sou?

–Som d’Eivissa.

L’home va somriure.

–Aquest accent se’m fa familiar. Coneixem les Illes; hi hem estat diverses vegades.

I a continuació, la dona va dir una frase que em va deixar absolutament descol·locat.

–Te veig de petit jugant davant de Can Vadell.

Vaig quedar mut.

No donava crèdit al que acabava d’escoltar. Uns complets desconeguts, a centenars de quilòmetres de casa, m’ubicaven amb precisió al lloc on havia nascut i crescut.

Però no van ser només les seues paraules les que em varen impressionar. Amb la seua mirada em va travessar, com si pogués veure més enllà.

Quan ens acomiadàvem, aquella dona, una completa desconeguda fins feia uns minuts, em va abraçar amb una tendresa i una efusivitat poc habitual, mentre ens donava molts d’ànims per als temps que s’acostaven. Sense més conversa ens va donar una targeta de visita amb el seu nom: Consol, amb l’adreça i telèfon.

–Si em necessitau trucau-me.

De tornada cap a Viella, la meua parella i jo estàvem profundament trasbalsats. Travessant el túnel, que semblava no acabar-se mai, cap dels dos trobava paraules.

No en vaig ser conscient fins al dia que el meu pare va entrar al meu despatx.

Hauria d’haver estat al jardí.

Suscríbete para seguir leyendo