Guillem

Va ser un diumenge al matí. En el nostre passeig pel moll, davant nostre, ocupant tota la vorera, avançava una família amb els seus fills i nets, repetint un dels passeigs clàssics dels eivissencs.

En reconèixer-los, vaig fer broma:

—A veure, deixin pas, per favor!

La dona es va girar i va somriure.

Ell, en canvi, va quedar uns segons en silenci, com encantat.

—Guillem, són en Vicent i na Mar, els nostres veïns.

S’acostà i, com si cercàs la nostra veu dins la memòria, després d’uns instants va parlar reposadament, amb veu ferma.

—Ah, Vicent... No us havia reconegut.

Va fer una pausa.

—Fa poc que hem sortit de Can Misses.

La dona va abaixar la mirada.

—Un tumor al cervell... ja no hi veig... I és terminal.

Durant uns instants ningú no va dir res.

Al nostre voltant, la vida continuava. Les terrasses eren plenes de gent. Els boixos i les boixes llepaven els seus gelats. La barqueta de Talamanca arribava a port.

I nosaltres flotàvem dins aquella revelació.

—Per això us volia trobar —va dir finalment—. Per acomiadar-me com toca. I per donar-vos les gràcies per la companyia. Per haver compartit tota una vida com a bons veïns.

Va tornar a fer una pausa.

—I perdonau si mai us he faltat.

No trobava paraules.

Ell, en canvi, parlava amb una serenor desarmant.

—Els mesos de vida que em queden els vull aprofitar per acomiadar-me d’aquest món com toca. Sense por. Sense rancúnia.

Mai no m’havia sentit tan indefens.

Durant tota una vida sempre havia trobat paraules per consolar, per animar o per oferir esperança. Aquell matí, davant en Guillem, no en trobava cap.

Conec en Guillem des de fa anys. Som veïns, però més que les converses en record les formes: sempre educat, sempre correcte. D’aquelles persones que mai no aixequen la veu i que sempre tenen una paraula amable per als altres.

Sempre he admirat la seua coherència. Es poden compartir o no les seues idees, però és impossible no respectar el seu compromís i la seua honestedat. En temps de farsa, en Guillem procura viure d’acord amb allò que defensa.

Molts eivissencs han compartit amb ell caminades. És un home savi, enamorat de la terra. Amb ell hem après els noms de les plantes, la història dels camins, la geologia dels penya-segats o l’origen d’un topònim oblidat. Va ser un dels impulsors dels Desorientats i continua sent una de les brúixoles morals i humanes d’aquella colla que fa més de 25 anys que recorre els camins de l’Ibiza més autèntica.

Aquell matí, al moll, vaig entendre com volia viure el temps que tenia al davant: sense remor, amb dignitat.

Al sol post, sortint del portal, vaig tornar a trobar en Guillem amb la dona.

—Bona nit, Vicent —va dir ell—. Avui ens ve de gust fer un tomb i anar a menjar una pizza.

—Bona nit, Guillem —vaig respondre—. Me n’alegro de veure’t.

Els vaig mirar allunyar-se. Era una escena quotidiana, però jo sabia que ja no ho era del tot.

Suscríbete para seguir leyendo