Tregueu les vostres mans del meu nasciturus

Som pare. I també he viscut un avortament.

No un avortament voluntari, sinó un avortament espontani, quan l’embaràs tot just començava. Va ser una experiència extremadament dolorosa, perquè aquell embaràs era desitjat. Durant un temps vaig compartir el dol, la frustració i la sensació d’haver perdut una possibilitat de vida amb la meua parella. 

Precisament per això em costa tant entendre els discursos d’una part de la dreta i de l’extrema dreta quan pretenen parlar en nom de totes les famílies i de tots els embarassos.

Perquè jo també he tingut un nasciturus. I és precisament aquesta experiència la que em porta a defensar que cap govern, cap partit i cap parlament no hauria de decidir en lloc de les persones que viuen un embaràs.

El meu cas era el d’un embaràs buscat i desitjat. Hauria fet tot el possible perquè arribàs a terme. Però també puc afirmar, sense cap contradicció, que si aquell no hagués estat desitjat per la seua mare, o si els diagnòstics haguessin revelat anomalies incompatibles amb una vida digna o un patiment extrem, hauria donat suport sense cap dubte a la interrupció de l’embaràs. 

No hi ha cap incoherència en això. Al contrari. El que és coherent és entendre que cada embaràs és diferent, que cada família afronta circumstàncies úniques i que ningú no té dret a imposar una única resposta ni ètica ni moral. 

La dreta més conservadora acostuma a parlar del nasciturus com si fos una realitat abstracta, deslligada de la dona que l’està gestant, de la seua salut, dels seus projectes vitals i de la seua llibertat. Però un embaràs no existeix en el buit. Existeix dins d’una persona que n’assumeix totes les conseqüències físiques, emocionals i socials.

Quan l’Estat obliga a continuar un embaràs contra la voluntat de qui el viu, no està defensant la vida: està assassinant la llibertat. Està substituint una decisió íntima per una imposició política. 

No deman que ningú avorti. Deman exactament el contrari: que ningú sigui obligat ni a avortar ni a continuar un embaràs contra la seua voluntat. La llibertat consisteix a poder decidir, no a imposar una única opció a tothom.

Hi ha qui creu que la meua experiència hauria d’haver-me convertit en contrari a l’avortament. A mi m’ha passat just el contrari. Haver experimentat el dolor d’un avortament espontani m’ha fet encara més conscient que cada embaràs té una història, un context i unes circumstàncies irrepetibles. Aquesta és la raó per la qual rebutj qualsevol intent de convertir aquesta realitat en una batalla ideològica.

Per això, als qui volen legislar sobre els cossos, els embarassos i les consciències dels altres, només els puc dir una cosa: tregueu les vostres brutes mans del meu nasciturus.

Perquè el meu nasciturus era nostro, no vostro. La decisió també ho hauria estat. I això és el que hauria de protegir qualsevol democràcia que es prengui seriosament la llibertat individual.

Suscríbete para seguir leyendo