Guillem: noble i ferm

Ser noble no vol dir necessàriament tenir títols nobiliaris. M’estim més referir-ho a aquella persona que es caracteritza per la seua grandesa de caràcter, generositat i l’elevació de l’esperit. De la mateixa manera, no confonguem ser ferm amb ser intolerant. Quan algú em parla d’en Guillem Puget i Acebo com una persona rígida, intolerant, tancada a escoltar les idees dels altres, em pix literalment de riure.

Guillem i jo vam formar part d’un mateix projecte polític. I el més polit de tot és que, encara que fóssim quatre gats, encara érem prou gent per debatre i per discutir. Jo vaig debatre molt amb en Guillem. El 2% de vegades que, teòricament, jo tenia raó no em produïa cap mena de satisfacció. Perquè fins I tot en aqueixos casos jo n’era ben conscient que en Guillem m’havia derrotat en les formes.

Tenir un ideari polític clar i mantenir-lo durant dècades no és ser intolerant. Ser respectuós -que per a mi és una categoria superior a la simple tolerància- es demostra cada dia quan t’aixeques al matí. És una assignatura ben difícil, i a més cada dia l’has d’anar convalidant amb un examen pràctic. Jo envejava sanament en Guillem perquè aprovava sempre amb un excel·lent, mentre que jo -gandul i trampós- sempre mir de copiar els seus exàmens, però en el moment crític se’m veu el llautó i acab enviant algú a què li fotin per darrere amb una canya esclada. Tanc els ulls, mir d’imaginar-me en Guillem expressar-se així i, senzillament, no ho veig de cap manera.

Això no invalida aquelles persones les quals, al llarg del temps i fruit d’una evolució sincera, canvien d’idees o de bàndol polític. Simplement, vull expressar el meu profund respecte per aquella gent que, com en Guillem Puget, han mantingut les bases essencials del seu ideari polític i social durant dècades. I en el context d’una Ibiza desnaturalitzada en tots els sentits que us pugueu imaginar, sucada com un llimó en favor dels interessos més àcids i corrosius, en Guillem feia sentir la seua veu serena, punyent de vegades, però mai caiguent en la baixesa de l’acusació «ad hominem», sinó qüestionant les seues idees. I si alguna vegada no es va poder aguantar de fer servir algun adjectiu qualificatiu, ho feia amb una elegància poc freqüent. Gràcies a ell vaig aprendre que sàtrapa és aquella persona que abusa de la seua autoritat o poder amb tal d’aconseguir allò que desitja. Essent sincer, per més voltes que li faig, no sé a qui es podia referir en Guillem, perquè tot el eivissencs, o gent relacionada amb Ibiza, som unes bellíssimes criatures que no feim altra cosa que desvetllar-nos pel bé comú de l’illa.

Potser no és casualitat que el nom germànic Willahelm -Guillem en versió catalana- vengui de will: voluntat, desig, determinació. I de helm: casc, protecció, defensa. Ibiza necessita més voluntat, més determinació, més protecció, més defensa contra la gent que ens vol convertir en un zombie o en un instrument de ventríloc. Ja sabeu, aquells ninots que només parlen si algú els hi fot la mà sencera pel cul. I, així i tot, només diuen allò que els mana l’amo.

No és una frase original meua, però, així i tot, la diré: d’aquí uns quants anys ens resultarà difícil acceptar que una persona tan extraordinària com en Guillem hagués conviscut amb naltros durant tant de temps.

I qui no estigui d’acord, que li fotin amb una canya esclada.

Suscríbete para seguir leyendo