Aena?, no gràcies

Aena?, no gràcies, Autoritat Portuària de Balears?, no gràcies, Isabel Ayuso de Perón?, no gràcies, Pérez-Reverte?, no gràcies, Carlos Boyero, no gràcies, Fanny Tur bibliotecària/arxivera i del Barça?, sí gràcies. Hem deixat el juny de les revetlles, Sant Joan i Sant Pere. Juny té una claror pròpia, un llum -però també una ombra- diferent que traspua serenor, estabilitat atmosfèrica, epíleg de la primavera, pausa i parèntesi de l’estiu catastròfic i cruel. Juliol és una altre clima, una altra sensibilitat. El cel té la propietat profunda del blau fort, perdurable més enllà de qualsevol cosa -una passió amorosa, per exemple- percepció d’intimitat i una mica de luxúria que ens alimenta i ens reconforta. Un plaer exquisit transferible o no, depèn de circumstàncies personals. Les nits són breus, a penes un sospir de desig, un quotidià viatge a l’exterior a l’interior poc després del tumult i la disbauxa. Arriba ara de veritat el turisme i, al port d’Eivissa, els vaixells que hi atraquen creen dramàticament el col·lapse terrorífic, i ningú, absolutament ningú, fa res per evitar-ho. Al juliol l’horabaixa és lenta i a la terrassa de ‘Los valencianos’, tarda i gelats, la gent pren orxata, fuma als espais oberts i civilitzats, que no són tots, que no són tots. Matí d’esperances deteriorades quan a l’hora del desdejuni sense diamants la lectura de periòdics provoca vòmits, depressions i altres febres ara que la tempesta política i a tots els nivells és com la melodia antiga, es desencadenen. Temps de misèria per tot arreu i casi per a tothom mentre alguns -només alguns- homes de llei es dediquen també a la política. Juliol porta cançons i records de revolució periclitada i esfondrada quasi total. «Siempre es 26, siempre es 26, para nosotros siempre es 26...» cantaven a l’entrada gloriosa  a la ciutat de l’Havana i el ressò d’una revolució a primeríssim pla ara en hores tràgiques i de decadències irreversibles. Toni Roca?, no gràcies. Estic desesperat.n

Suscríbete para seguir leyendo