Calor

Arde la calle al sol de poniente,

Hay tribus ocultas cerca del río

Esperando que caiga la noche.

Hace falta valor, hace falta valor,

Ven a la escuela de calor.

(Escuela de calor, Radio Futura, 1984)

El que l’any 1984 sonava com el ritme descarat del pop-rock dels 80 s’ha convertit, quatre dècades després, en una crònica climàtica quotidiana. Avui, la “escuela de calor” són les escoles tancades preventivament al Regne Unit el mes passat, és la realitat de milers d’alumnes a casa nostra passant les últimes setmanes de curs en unes aules passades de temperatura. Són les fotos dels parisencs i els turistes banyant-se a les fonts dels jardins de Trocadéro o al Canal Saint-Martin. Són els repartidors, els treballadors de la construcció i els operaris dels serveis de neteja rostint-se sobre l’asfalt roent. Són els pisos convertits en trampes tèrmiques i els ajuntaments mirant d’oferir refugis climàtics a la ciutadania. Adaptar les nostres ciutats a unes condicions cada vegada més calentes ja no és només una opció de confort, és una urgència de salut pública.

Segons un estudi d’ISGlobal publicat a Nature Medicine, entre l’1 de juny i el 30 de setembre del 2024 hi va haver 62.775 morts relacionades amb la calor a Europa —181.000 morts durant els estius del 22, 23 i 24. Recordem que el 2024 es varen batre tots els rècords de temperatura i va suposar la primavera i l’estiu més calorosos des que hi ha registres a Europa —gairebé un grau i mig més que la mitjana del 1991 al 2020. Per fer una comparació, la Comissió Europea reporta 19.400 morts per accidents de trànsit a tot el continent l’any 2024, per tant la calor d’aquell estiu va causar més del triple de morts que totes les carreteres tot l’any. La mortalitat per calor és més alta en dones que en homes i en persones d’edat avançada, gent gran atrapada en habitatges sense possibilitat de refredar-los o accedir a refugis climàtics. Encara és d’hora, però ja es comencen a reportar defuncions relacionades amb l’onada de calor del juny del 26.

Els problemes de salut i mortalitat per condicions climàtiques extremes afecten més els pobres que els rics. De la mateixa manera que hi ha una pobresa energètica d’hivern, famílies que no poden escalfar el seu habitatge, hi ha —i és cada vegada més greu— una pobresa energètica d’estiu, de famílies que no poden refredar el seu habitatge i en paguen les conseqüències amb la seva salut i/o la seva vida. No es viu igual l’onada de calor sortint d’una casa amb aire condicionat en un cotxe amb aire condicionat fins a una oficina amb aire condicionat per tornar el sol post a refrescar-se a la piscina privada de casa, que treballant a peu de carrer. Això ja s’insinuava a la cançó de Radio Futura quan parlava de les apocalíptiques tribus ocultes sobre l’asfalt escalfat pel sol de ponent, mentre “en las piscinas privadas las chicas desnudan sus cuerpos al sol”.

Tant de parlar del canvi climàtic i portam una temporada d’estius molt calents i tardors amb tempestes i inundacions extremes. Europa s’està escalfant el doble que la mitjana global. La Mediterrània és un mar pràcticament tancat, amb molt poca renovació d’aigua, que fa de banyera i s’escalfa amb força. Val a dir que la calor acumulada al mar a l’estiu és el combustible per a les tempestes i els aiguats de la tardor. A més, el continent europeu està entre l’Àrtic per dalt —que està perdent gel i escalfant el corrent d’aire fred que arriba d’allà— i el continent africà per baix, amb l’aire calent que puja des del Sàhara.

Davant el canvi climàtic hi ha dues estratègies bàsiques, la mitigació i l’adaptació. La mitigació consisteix a reduir les emissions de CO2 i altres gasos d’efecte hivernacle. Per reduir les emissions, bàsicament s’ha de canviar el model energètic i substituir combustibles fòssils per energies netes. Europa en diu la transició verda. Això ho entén tothom, una altra cosa és que ho accepti tothom. En canvi, no s’ha emfatitzat prou la importància de l’adaptació. Que el clima canvia vol dir no només que puja la temperatura mitjana, vol dir que pugen les temperatures extremes, hi ha sequeres més llargues, onades de calor més freqüents, canvien els patrons de tempestes i hi ha grans aiguats més freqüents i més forts, etc. Davant aquest panorama la manera en la que hem viscut durant dècades o segles resulta que no es pot defensar i l’impacte sobre la salut i la vida de les persones és molt gran. Per tornar a l’exemple del principi, l’adaptació requereix climatitzar les escoles, les ciutats, les cases, etc. L’adaptació serà qualsevol cosa menys senzilla i barata, però és urgent posar-s’hi.

Aquests dies —entre la visita del papa i la sortida del Tour de França— a Barcelona se celebra el congrés de la Unió Internacional d’Arquitectes. El gran tema del congrés és com repensar l’arquitectura i l’obra pública per augmentar la qualitat de vida de la població i fer front a un món amb canvi climàtic i problemes ambientals globals. Ells en diuen una arquitectura per a un planeta en transició. Altres en diuen l’Antropocè. El repte és enorme.n

Suscríbete para seguir leyendo