Barcelona capital

Sembla que es torna a destapar el debat sobre el paper que ha de jugar Barcelona dins Catalunya. Encara no hi ha ningú, pel que tenc vist, que vagi una mica més endavant, i pensi, com només pot fer la gent del carrer, en Barcelona com a capital de la Catalanofonia. Això deixant de banda la gent, segurament avui dia una majoria, que només entén la capitalitat si hom es refereix a la capital d’un estat. Però la capitalitat es pot exercir de moltes maneres.

De fet, per a la gent d’Ibiza o de Formentera, com supòs que ocorria a la resta de les Illes Balears, quan algú deia que se n’anava ‘a la capital’, tothom entenia -fins fa quatre o cinc dècades- que es referia a Barcelona. Podríem haver pensat en Palma, però Palma és Palma. I punt. Anar a Mallorca és anar a algun lloc on hi ha més poderiu que no a les Pitiusas, però no és exactament anar a la capital. I Madrid ens quedava massa lluny, massa aliena, massa fora del nostre món.

Tot plegat es justifica en la Història. Em plau de recordar aquí una anècdota -no tan anecdòtica- extreta de l’estudi que Marià Torres va fer sobre la llengua a Ibiza al segle XVII, la seua tesi doctoral. Un dels documents que hi apareix fa referència al temps que tenen les persones per anar a judici, segons el lloc on es trobin. Recordem-ho i insistim-hi: segle XVII. Tampoc no som a la prehistòria. El decret estableix un temps d’un dia per a gent que siga a Ibiza o a Formentera. Dos dies si són a Palma, a Alacant o a Dénia. Tres dies si són -cit de memòria- a València, a Menorca, a Barcelona. I llavors es dona més temps a la gent que es troba més lluny, i se citen llocs: Portvendres (a tocar de Perpinyà), Montpeller, Marsella, Niça, Càller, Liorna... La nostra estimada Mediterrània. Crec recordar que no hi apareix ni un sol lloc de les Castelles. Madrid, per descomptat, no existeix. El nostre món, idò, durant segles, ha estat el que ha estat. I això no s’esborra ni amb decrets ni amb constitucions ni amb reglaments, ni amb boes ni amb res de tot això. I aquest món nostre tenia poques capitals: la nostra, clarament, era Barcelona. Entre Narbona i Niça devia ser Marsella. I, més enllà, Gènova. I llavors, inevitablement, ja botàvem a Roma, cap al sud, o a Venècia, cap a l’est.

Per alguna raó que se m’escapa (o no tant), emperò, Barcelona, durant aquestes últimes dècades ha renunciat a la capitalitat de l’espai que va entre Oriola i Narbona -agafant de sud a nord- i entre Saragossa (?) i l’Alguer -d’oest a est-. Segurament, els aragonesos d’avui -fins i tot si són de la Franja de Ponent-, si són demanats per la capital, molts pensaran en Madrid. Però estic convençut que encara en queden una bona part que pensaran en Barcelona. O que dubtaran entre les dues capitals.

Pens que Pasqual Maragall tenia més que una certa noció de tot això, quan pledejava perquè Barcelona fos coneguda arreu del món -amb les millors armes que, en el seu moment, tenia a la mà-, o quan escrivia, al diari de referència de tota la progressia espanyola, que Madrid s’havia independitzat d’Espanya. Per això, probablement, va ser durant tants anys batle -sovent amb majories absolutes- de la ciutat dita comtal. Per això, en aquella època, els estudiants de les Illes Balears podien anar a estudiar a qualsevol universitat de Catalunya sense sortir del districte universitari propi. Cosa que fa anys que algú va modificar, cometent, des del meu punt de vista, un error descomunal (o no, si s’ho mirava des de la perspectiva de l’adversari).

També Xavier Trias va tenir una certa visió de la capitalitat barcelonina. I per aquest motiu la caverna madrilenya es va haver d’inventar mentides contra ell, com allò dels diners a Suïssa, que va resultar -de manera més que provada- ser una construcció de les més pures clavegueres de l’Estat. I per això es va orquestrar tota l’artilleria pesada de l’espanyolisme contra el batle Trias, en una unió que incloïa l’extrema dreta més impresentable, per fer batlessa Ada Colau, adalid de l’espanyolisme més tronat presentat com una mena de festival multiculti amb poc suc i poca escata. Santa unió que es va repetir contra Ernest Maragall, quan va guanyar les eleccions encapçalant la llista d’ERC. Des de Trias, ningú no ha tengut la visió de Barcelona com a capital de la Catalanofonia, ni tan sols del Principat de Catalunya.

De moment, i per alguna raó que se m’escapa, només hi ha un candidat a la batlia de Barcelona que n’hagi parlat en els termes que trob raonables: Jordi Aragonès, d’Aliança Catalana. Malauradament, tota la resta continuen a la lluna... de Madrith.

Suscríbete para seguir leyendo