Barcelona t’enyorava

Veig l’antiga terminal de l’aeroport; té caràcter. Els marbres de travertí de la reforma dissenyada pel mític i polèmic arquitecte Ricardo Bofill, encara fan d’estora privilegiada als passatgers.

L’entrada a Barcelona amb el bus, em porta als trajectes tantes voltes recorreguts. Enfilam l’avinguda del Paral·lel, com un temps ho feia amb el 27, on coincidia amb el cantant i líder de los Rebeldes, Carlos Segarra, sempre situat al final de la plataforma amb la guitarra i el seu look d’autèntic rockabilly. Al sol post de tornada al pis d’estudiants que compartíem al barri de Sants –a prop de l’estació– sonava a dins del meu cap Bajo la luz de la luna, yo te amé. Passam per la plaça Espanya dissenyada per celebrar l’Exposició Universal de Barcelona. Les dues torres venecianes –campaniles– donen entrada al passeig de la reina Maria Cristina i ens regalen la visió de la Font Màgica que emmarca el castell de Montjuïc. Un espectacle de llums, música i colors que vesteix de festa i de màgia la ciutat dels prodigis.

Tombam per la Gran Via, deixant a l’esquerra la plaça de toros neomudèjar de les Arenes, avui reconvertida en centre comercial. Seguim l’avinguda per descobrir les joies del modernisme «secret», que s’aixequen retallant-se sobre uns núvols gris plom que les emmarquen i donen gravetat al passeig. La Casa Golferichs –el Xalet–, la Casa de la Lactància o la imponent Casa Francesc Farreras són mostres d’un modernisme sobri i elegant.

El trajecte ens prepara per a l’entrada a la plaça Universitat i, sense adonar-me’n, em veig envoltat d’estudiants mentre sonen les cançons de Maria del Mar Bonet Què volen aquesta gent?, o L’estaca, de Lluís Llach, himnes que entonàvem esperançats en concerts i mitings que reunien milers de joves i estudiants. Veig la Universitat Central, la de Lletres, com l’anomenàvem nosaltres, els de Ciències, amb aquell punt d’ingènua superioritat juvenil.

La majestuositat de les avingudes i dels edificis que desfilen per les nostres pupil·les ens anuncien que estam arribant al nostre destí final. Primer tombam pel passeig de Gràcia, tocant el Quadrat d’Or, amb el fantàstic conjunt residencial de les Cases d’Antoni Rocamora o la Casa Pich i Pon que ens deixen a la Plaça Catalunya.

Ara ja a peu, ens deixam caure des de la plaça Catalunya per la Porta de l’Àngel, el barri gòtic, la plaça de la catedral, fins a arribar a la Via Laietana, allí com si fos un miratge, a la cantonada: la Colmena, una de les pastisseries clàssiques més antigues de Barcelona, cent cinquanta anys d’història fent les delícies dels vianants.

El primer any que vaig estar a Barcelona, hi havia dos coses que em feien perdre el nord: les pastisseries amb els seus aparadors plens de saboroses trufes i les típiques granges com les del carrer de Petritxol, on degustar una xocolata calenta o un suís. Per la resta, l’ordenada quadrícula dels carrers de Barcelona que baixen des de la muntanya a la mar i les grans avingudes que travessen la ciutat, et donen un bon sentit d’orientació.

Després del dols, baixàrem per l’antic carrer Platería, on hi havia la mítica Sala Zeleste, on vàrem poder escoltar en directe a el Último de la fila, Loquillo, Los Rebeldes, Companyia Elèctrica Dharma, Orquestra Platería, Jaume Sisa…

Oh! Benvinguts! Passeu, passeu,

de les tristors en farem fum,

que casa meva és casa vostra

si és que hi ha ... cases d’algú.

La partitura d’aquell passeig necessitava dels silencis que vaig poder gaudir a la basílica de Santa Maria del Mar, uns instants d’introspecció abans de tornar al tràfec del passeig del Born. La memòria situava allí dos bars de copes molt especials de les nostres incursions estudiantils: Berimbau i Miramelindo. I allí estaven, oberts al públic, després de cinquanta anys. Aquests dos establiments valents, resilients, continuen donant vida al barri de la Ribera, al Born. I per acabar aquest entranyable passeig dinarem a l’emblemàtic restaurant Set portes on vàrem poder celebrar en família un aniversari molt especial per acabar entonant:

Si vens amb mi,

no demanis un camí planer,

ni estels d’argent,

ni un demà ple de promeses,

sols un poc de sort,

i que la vida ens doni un camí

ben llarg.

(Que tinguem sort – Lluís Llach).

Suscríbete para seguir leyendo