Esquerra i idees

A hores d’ara no crec que ningú pugui discutir que l’esquerra (les esquerres), aquí, arreu d’Europa i, probablement, arreu del món, pateixen una crisi considerable. Crisi de resultats evident, en una època en què una part de les propostes tradicionals de l’esquerra constitueixen la bandera de l’extrema dreta (l’antiglobalització se la queden Trump i companyia, l’avanç tecnològic queda en mans dels tecnofeudals, la defensa dels treballadors -teòricament- se la fan seua els que atien el discurs antiimigració, i tot l’etcètera que s’hi vulgui afegir). Mentrestant, la democràcia cristiana ha estat bandejada amb força per la selva darwinista neoliberal. I els conservadors, com un pollastre sense cap, continuen anant fent perquè s’han fet una marca i uns colors que la gent seguirà com qui és fan d’un determinat equip de futbol, de manera totalment inconscient i acrítica.

L’esquerra, si més no a Europa, s’està mostrant, durant aquestes últimes dècades, completament mancada d’idees noves i, per tant, incapaç de posar el rellotge en hora (tenint en compte les moltíssimes coses que estan passant al món, i a les quals sembla completament aliena). Que la primera encíclica del Papa Lleó XIV constitueixi el far que ha de guiar les nostres esquerres a l’hora de parlar de la Intel·ligència Artificial resulta ja prou patètic com perquè ens hàgim d’entretenir en altres exemples.

Sí que em permetré, emperò, de fer alguns comentaris sobre la feblesa de les esquerres, precisament en relació amb els discursos de Lleó XIV durant la seua recent visita a Espanya i a Catalunya. El fet que se’l convidàs a discursejar al Congrés dels diputats ja grinyolava una mica. No tots els caps d’estat que passen per Madrid van a fer discursos a la casa de la sobirania popular, i, molt manco, si no han estat elegits per sufragi universal, en algun lloc amb unes lleis semblants a les que actualment tenen vigor a qualsevol estat de la Unió Europea. Però bé, deixant de banda el detall genuflexiu, no va poder deixar de cridar-me l’atenció el fet que tots els diputats aplaudissin Prevost més llargament que cap altre líder que hagi parlat en aquella cambra durant les últimes dècades. I continua sorprenent el fet que tothom trobàs magnífic el discurs, encara que, si l’analitzam una micoia, cap grup parlamentari podia estar-hi completament d’acord. A tots els grups els va tocar el crostó en coses que per a ells són importants.

Deixem els grups de dreta i centrem-nos en les esquerres. No entenc com es pot aplaudir entusiàsticament un discurs en què el cap de l’Església catòlica es manifesta en contra del dret a interrompre l’embaràs i en contra de l’eutanàsia, és a dir, del dret a morir dignament. Es tracta de dues qüestions morals de gran calada, que han estat profusament discutides i que, per majoria, la cambra ha decidit orientar en una determinada direcció (la més general a Europa, per cert). Ambdós drets assolits constitueixen victòries de les esquerres, per posar-ho clar i simple. I, en canvi, hom deixa que siguin criticades per Lleó XIV i ningú no s’atreveix a fer la més mínima crítica en relació al seu discurs. Aquest fet constitueix una mostra de les febleses de l’esquerra. (També, ho podem dir entre parèntesi, el fet que PP i Vox s’empassassin que cal acollir els immigrants sense posar-los tantes traves i emperòs demostra la poca solidesa de les idees de les dretes).

Sobre la Intel·ligència Artificial (i deixant de banda el fet elemental que, si és artificial no és intel·ligència, i, si és intel·ligència, no és artificial), l’esquerra (les esquerres) hauria de tenir alguna coseta més a dir, en comptes de fer seguidisme papal perquè no hi ha idees. Per exemple, ja hauríem d’estar buscant la manera que la irrupció de la IA no deixi cada dia més exclosos a les nostres societats. I hauríem d’estar investigant com aconseguir que reverteixi en benefici d’una majoria de la població, i, si no és demanar massa, que contribueixi a generar majors quotes d’igualtat. Si no és que volem sacralitzar-la, com es va fer amb el mercat durant el segle XIX.

L’esquerra necessita filòsofs, gent que pensi, persones que intentin indagar com els valors que defensa es poden integrar en una societat canviant, a revolucions cada vegada més grans, especialment en l’àmbit de les tecnologies. Fa falta trobar respostes als principals reptes que ens planteja el temps en què ens ha tocat viure (reptes cada vegada més canviants, i aparentment més inabastables). I resulta del tot necessari fer-les arribar a la població en un llenguatge que sigui clar, assequible i entenedor. Perquè, sense idees, el declivi de les esquerres pot acabar constituint un cant de cigne. I, fora de l’ètica humanista, tot resulta molt descarnat i horrorosament fred.

Suscríbete para seguir leyendo