Els fils invisibles

Surt al matí. Veig el personal de neteja agranant els carrers i buidant les papereres, mentre els fidels surten de l’església de Santa Creu després de reconfortar les seues ànimes. A la cantonada, un policia municipal desvia el trànsit mentre un camió grua de la brigada de jardineria de l’Ajuntament poda unes palmeres que han crescut fins a dimensions gegantines.

Uns voluntaris de Caritas carreguen una furgoneta amb les bosses dipositades als contenidors de l’esperança. Comprovo amb satisfacció que moltes d’aquestes peces de roba tindran una segona oportunitat. A la vora, la cafeteria s’omple de vida, converses i confidències davant d’una tassa de cafè.

Salud na Dulce, que es dirigeix a Sa Nostra Sala per oferir-nos quelcom d’especial. Em comenta que aquest dijous inauguren una nova exposició i m’anima a assistir a un recital poètic. Parlam d’escriptura i m’obre nous punts de fuga dins el meu univers.

Pas pel davant del local de l’Associació de veïns de sa Capelleta, on estan a punt de començar la seua sessió matutina de ioga, per compartir de nou el gran secret de la respiració. Boixes i boixos, de la mà de les seues mares i pares, saluden orgullosos camí cap al col·legi i guarderia.

Em sona una alarma al mòbil.

–No oblidis la cita amb el metge al centre de salut de Vila.

Aprofit per revisar el correu.

La Biblioteca Municipal de Can Ventosa em confirma que tinc disponible el darrer llibre de David Foenkinos, aquell amic silenciós que m’acompanyarà les nits d’aquesta calorosa primavera. És la biblioteca que ens ha acompanyat des de petits, un espai de silencis on es perd la noció del temps entre històries i aventures. Avui, amb els anys, continua oferint-nos els seus tresors. Un temple on es veneren els mots i els somnis.

Però sé que aquesta calma és fràgil. D’aquí a poques setmanes arribaran els primers dies de calor intensa, els carrers s’ompliran, les carreteres tornaran a saturar-se i la ciutat començarà a tensar-se.

Les dessaladores treballen al límit. Els abocadors ja no donen més de si. Les depuradores donen mostres d’esgotament. La sobreexplotació dels recursos naturals posa en risc la nostra comunitat.

Les sirenes de les ambulàncies i de policia passen a formar part de la nostra banda sonora habitual.

Els serveis d’urgències de l’hospital i dels centres de salut es veuen desbordats. Els bombers i els agents forestals vigilen uns boscos castigats per la sequera, la processionària i els fongs. Mentrestant, els creuers arriben de dos en dos i AENA planeja una reforma de l’aeroport que duplicarà la seua capacitat de trànsit.

És un equilibri fàcil de trencar.

I quan es trenca, no només es posa en risc el nostre entorn. També perilla aquesta trama invisible que sosté la nostra vida quotidiana.

Perquè darrere de cada servei ciutadà, cada activitat cultural, cada consulta mèdica o cada gest discret d’ajuda hi ha persones.

Persones que cuiden.

Persones que organitzen.

Persones que sostenen.

Una xarxa fràgil i preciosa que hem après a teixir entre tots i que avui està en perill.

Torn al passeig matinal. I, per un instant, els fils invisibles es deixen veure.

Suscríbete para seguir leyendo