No diguis Kurdistan

El darrer pas en l’anorreament d’una població, d’una societat, d’una cultura determinada passa per afirmar que no existeix i, conseqüentment, per negar-li el nom. Em ve al cap, en fer aquesta afirmació elemental, la conversa que vaig tenir, fa alguns anys, amb un dirigent de la televisió estatal turca, en un sopar a Istanbul, en què l’home m’intentava convèncer que el kurd (la llengua kurda) no existia, sinó que era un garbuix de dialectes inintel·ligibles fins i tot entre ells, que parlaven «els turcs de les muntanyes» (llegeixi’s els kurds). Parlant amb ell, em venia al cap -i li ho vaig comentar- l’estranya prohibició, si no ho record malament, fins a l’any 1996, a Turquia, de pronunciar el terme ‘Kurdistan’. Si deies ‘som del Kurdistan’ podies anar a la presó, però si deies ‘mal raio parteixi el Kurdistan’, també. El simple fet de dir la paraula maleïda era considerat, fins quasi finals del segle XX, a Turquia, com un delicte.

Com que el Kurdistan és un país superdividit, com nosaltres, sempre és més fàcil crear dissonàncies congnitives en relació a la seua entitat. També s’ha repetit moltes vegades que els Països Catalans no existeixen. Crec que era Joan Fuster que deia que, per no existir, se’n parla bastant. Cosa que, si més no, resulta curiosa. En relació al català, no s’ha arribat a dir que no existeixi, però sí que s’ha fet tot el possible per reduir-ne el mapa (creant divisió, especialment a l’hora d’anomenar-lo). Ningú no s’atreveix a dir que no existeix, però molts volen que pensem que és només la llengua del Principat de Catalunya. Assortadament, a les Illes Balears, vàrem posar el nom de la llengua a l’Estatut d’Autonomia. Però al País Valencià ens el varen toldre, i avui hi ha webs del govern més progressista de la Història (sic) que es presenten en doble versió: català i valencià. Com si fossin dues llengües diferents, encara que els texts que hi apareixen siguin pràcticament idèntics.

Aquesta setmana passada he pensat, diverses vegades, que encara avui n’hi ha que segueixen escrupulosament, la regla ‘no diguis Kurdistan’, encara que faci 30 anys que ha estat despenalitzada, i encara que els fets tenguin lloc ben lluny de Turquia. El Papa Lleó XIV ha aconseguit passar per Barcelona, Abrera (on hi ha la presó de can Brians), Montserrat i, altra vegada, Barcelona sense dir ni una sola vegada la paraula ‘Catalunya’. A causa de les pressions dels catòlics del Principat, ha usat una mica el català, en termes bastant diglòssics, tot siga dit de passada. Sembla que la Conferència Episcopal Espanyola i l’arquebisbe de Barcelona, el flamant nacionalista espanyol radical José Omella, encara n’hi volien menys, de català folklòric. Per a molts d’ells, el més normal del món hauria estat que no hi digués ni una paraula. Insultar Gaudí té premi, per molts turistes que el geni atragui a Barcelona. Passar-se pel folre els principis del Concili Vaticà II, també.

Veient el trist espectacle, em venia al cap l’anterior Lleó, el Papa Lleó XIII, que va mostrar una actitud ben diferent envers Catalunya i els catalans. Lleó XIII va entronitzar la Mare de Déu de Montserrat com a patrona de Catalunya, va tenir bones relacions amb personatges importants de la Renaixença i fins i tot va rebre en audiència personal l’escriptor i sacerdot Jacint Verdaguer, qui li va regalar un exemplar de ‘L’Atlàntida’ folrat en seda. És clar que Gioacchino Vincenzo Pecci va escriure la ‘Rerum Novarum’!

Qualsevol d’aquests gests, la setmana passada hauria estat benvingut. Que el Papa hagués tengut algun detall envers la cultura catalana i envers la llengua que la vehicula, que hagués rebut algun pensador destacat dins aquest espai de la Catalanofonia (qui seria, avui, algú semblant a Verdaguer fa segle i escaig? Jaume Cabré? Quim Monzó? Miquel de Palol?), que hagués pronunciat amb normalitat el nom del país que l’acollia (amb la mateixa normalitat amb què ha parlat d’Espanya, no escamotejant cap síl·laba, directament i clarament, durant tota l’estada), que hagués fet servir gentilicis amb tota naturalitat... era tant demanar?

Però no, que no diguin Kurdistan, els il·lustres visitants, no fos cas que els caigués algun tipus de foc celestial dalt la caperulla. Que no diguin Kurdistan, que la paraula crema a la boca, i fa llagues i pústules i tota classe d’efervescències pestil·lents. Que no diguin Kurdistan, perquè el Kurdistan només són «els turcs de les muntanyes». Com deia Lluís Companys, si no ens ho fem nosaltres, ningú ho farà per compte nostre. Gràcies, Robert F. Prevost, per deixar-nos-ho tan clar!

Suscríbete para seguir leyendo