El viatge

Entrava un aire humit i pesat per les finestres del col·legi major. Des d’aquell tercer pis, el carrer Mestre Nicolau s’obria fins a l’avinguda Diagonal. Encara era estiu, però tot semblava diferent, lluny de la nostra roqueta.

Sonaven els Eagles amb el seu potent Hotel California. Solos de guitarra, riffs, baix i bateria. No sonava igual que als nostres bars eivissencs: la Finca o la Galeria, al carrer de la Mare de Déu. La música es mesclava amb aquell aire contaminat de la gran ciutat, un aire espès que quasi es podia tallar, amb un lleuger perfum de gas.

Omplia els pulmons a petites alenades per impregnar-me d’aquell verí que portava un ingredient que fins aleshores mai no havia sentit amb tanta intensitat: la llibertat.

Després de dinar ens agradava anar a fer un cafè a Can Marcel, un local tradicional on servien un espresso autèntic. Segons els veterans del col·legi major, era allà mateix:

Una o dues cantonades més avall.

I quan ja en dúiem tres o quatre:

Encara sort que era aquí al costat —els dèiem.

Després de quasi cinc minuts caminant arribàvem a la terrassa de Can Marcel.

Sense adonar-nos-en, la nostra percepció de les distàncies començava a canviar. I també la manera de mirar el món.

Els primers mítings polítics a la universitat acabaven sovint amb corredisses davant els grisos. I després hi havia aquella meravellosa biblioteca on passava llargues hores estudiant. Encara record el paral·lex lliscant damunt del taulell de dibuix, els punts de fuga obrint espais dins el meu cap. També passava hores dibuixant al natural els arcs parabòlics de Gaudí del parc Güell.

Preparàvem els colors dins de petits potets que després servien per donar vida a les làmines dedicades al mercat del Born.

Quanta bellesa.

Algun solpost pujàvem amb el telefèric de Montjuïc fins al parc d’atraccions i, per uns instants, perdíem la noció del temps i de l’espai precipitant-nos per aquelles impossibles muntanyes russes. Altres dies gaudíem de l’alçada que ens regalava el funicular del Tibidabo.

I com a bons illencs, els caps de setmana, sense falta, baixàvem al port. Enyoràvem la mar i necessitàvem veure-la, atalaiar l’horitzó mentre els nostres pensaments navegaven cap al sud.

El 14 ens hi portava travessant l’Eixample i baixant per les Rambles fins a l’estàtua de Colom, que per a nosaltres marcava l’inici del passeig dels diumenges, com si fóssim altra vegada al nostre moll eivissenc.

Perdre’ns pel barri gòtic fins a la catedral i després deixar-nos caure fins als barris de la Ribera, on s’aixeca l’impressionant temple de Santa Maria del Mar, l’anomenada Catedral del Mar, construïda per la gent de la mar i pel poble.

La primera vegada que hi vaig entrar, a l’albada, la llum suau tamisada pels vitralls del gran rosetó inundava l’espai d’un misticisme que em va fer aborronar.

Vàrem canviar les nostres trobades al cap de s’Alamera eivissenques pel mític bar Zurich, des d’on arrancàvem motors Rambles avall fins a la plaça Reial i, d’allí, cap als barris del Born i de la Barceloneta, on trobàvem les tavernes més autèntiques i assequibles per a butxaques d’estudiants.

Música, nous companys, vida d’estudiant i tot un món per a descobrir.

Recorríem Barcelona des de Pedralbes fins a la plaça de les Glòries, només per veure fins on arribava aquella gran avinguda que era la Diagonal. O des de Gràcia fins a plaça Catalunya, sempre a peu.

Necessitàvem fer-nos nostra la ciutat, conèixer-la, però ja no podia ser pam a pam, com havíem fet amb la nostra petita ciutat.

Tornava la calor. També les llargues nits d’estudi abans dels finals, que vencíem amb cafès i la solidaritat dels companys amb qui compartíem confidències, neguits i somnis.

En acabar d’entregar el darrer treball, estava tan exhaust que vaig dormir vint-i-quatre hores seguides.

Les finestres obertes deixaven entrar la veu de Peter Frampton amb una de les seues cançons mítiques: Show Me the Way. Aquella música va ser la banda sonora d’aquell instant.

I tal vegada també un senyal.

L’endemà vaig agafar la motxilla i vaig recórrer a peu la Diagonal fins a la sortida de Barcelona.

Allí vaig aixecar el dit.

Amb convicció.

Sense por.

Suscríbete para seguir leyendo