Les oposicions al cos de professors de secundària; un debat necessari

Recentment he viscut un dels processos més mancats de sentit de la meva vida; les oposicions al cos de professors de secundària. Sabia que es tractava d’un procés dur i exigent, i això, sense tenir en compte la decisió de la Conselleria de fer-les coincidir amb el final de curs, fet que ho ha fet tot més insostenible. Aquest, però, és un debat, distint del que avui vull abordar aquí. Per al profà en aquesta matèria us contaré que la primera fase consta de dos dies seguits de proves escrites; tres i quatre hores, respectivament. El professorat que, recordem, ja exerceix, ha de demostrar, de nou, perquè ja té la titulació pertinent, els seus coneixements teòrics. Les proves escrites són excessivament llargues, de dubtosa aplicabilitat dins l’aula i sobretot, plantejades de manera molt poc pedagògica. Jo no em veig capaç, per exemple, d’escriure quatre hores de manera fluida, estructurada i coherent. Però sí som capaç de dedicar les hores necessàries a la preparació de les classes per al meu alumnat. De donar-li mil voltes al cap per fer-los mastegable el contingut de l’assignatura de manera adequada a les necessitats diverses que tenim dins les aules. M’encantaria creure que aquest procés de selecció és bo per triar bons professors, però malauradament, no ho trob així (no vull dir amb això que els que aproven siguin dolents!). Les proves no sé per a què serveixen, però sí sé que no per destriar bons professors. Això ho sabem tots. La majoria de companys i companyes que conec ha suspès, jo inclosa. Persones que ens deixam la pell dia a dia a les aules, que fan més hores que un rellotge muntant classes i programant sessions en un context educatiu cada vegada més complex. Persones “en formació permanent” perquè s’entén l’individu com un software que cal anar actualitzant. Com explica Ingrid Guardiola, doctora en Humanitats i assagista catalana, a La servitud dels protocols; «l’actualització no fa visibles les competències de la persona que es forma, sinó que serveix per certificar el protocol institucional». Molts de nosaltres som desplaçats d’altres illes, d’altres comunitats autònomes, tractant d’obrir-nos camí en aquesta professió, d’aportar el nostre granet a l’educació, precària d’aquesta illa, tan meravellosa com vulnerable i hostil. Una gran quantitat de places convocades ha quedat deserta, perquè els aspirants no hem demostrat tenir el nivell. El nivell per a què? Sincerament, la precarietat laboral, habitacional i la manca de conciliació familiar no són precisament el millor complement a la qualitat de l’ensenyament. I més precarietat pel cos docent és el que s’aconsegueix tombant la majoria d’aspirants que, tanmateix, seguirem aquí el proper curs abocats a una inestabilitat i vulnerabilitat que no ens afecta només a nosaltres i que encomana tot el sistema educatiu, essent l’alumnat el més afectat. La sensació que no em puc llevar de damunt és la d’haver-me sotmès a un sistema esgotador i desil·lusionant de pràctiques de poder que busquen controlar la vida. La biopolítica de Foucault en plena acció. En aquesta línia i tornant a Ingrid Guardiola, pens que «es tracta del substrat d’una cultura basada en proves d’avaluació, judici i superació permanent, com una estratègia de façana meritocràtica que, en realitat, funciona com un mecanisme de pressió individual i social».

No he aprovat, no. Potser ho tornaré a intentar i em convertiré en una professora mediocre de filosofia (amb plaça!) que un dia va passar pel tub de l’absurd. I és possible que algú pugui pensar que això que escric no és més que una “pataleta” i que si hagués aprovat, potser no pensaria el mateix. Segurament, però això no invalida el contingut de la meva reflexió, l’adversitat és inspiradora de moltes lluites i generadora de canvis.

És indiscutible que s’ha d’establir un sistema d’accés al cos de docents, però el mite de la meritocràcia és encara més latent.

Avui m’agradaria llançar una pregunta a tota la comunitat educativa: no ens urgeix plantejar un sistema alternatiu eficient, eficaç i humanitzador per seleccionar bons professors? Hem de continuar perpetuant pràctiques absurdes de control i reproducció de mecanismes de poder que no serveixen per avaluar la qualitat dels docents? Crec que tots tenim la responsabilitat de mobilitzar-nos, cada qui des del seu espai d’interacció, per canviar un estat de coses que no beneficia ningú.

Suscríbete para seguir leyendo