La Balanguera no és (només) de Mallorca

El passat 29 de maig vàrem tenir la sort de ser a la Plaça Major de Palma unint veus en un acte prou especial: arreu de Mallorca, la gent sortia al carrer, a les places dels pobles, a les vuit del capvespre, a cantar “La Balanguera”. Al matí, més de cent mil nens i adolescents havien cantat al mateix temps l’himne en què s’ha convertit el poema de Joan Alcover. La iniciativa partia de l’Obra Cultural Balear (OCB) i el motiu n’era la celebració del centenari de la lectura, per primera vegada, de l’esmentat poema, l’any 1926. La presidenta del govern de les Illes Balears s’havia fet la foto, ja al matí, cantant l’himne amb una nodrida colla de jóvens, a la Misericòrdia.

A la Plaça Major de Palma, a les vuit del capvespre, idò, un nodrit grup de gent (la plaça era pràcticament plena) vàrem cantar “La Balanguera”. Al lloc, hi érem persones de diversos llocs de les Pitiusas (Corona, Sant Mateu, Sant Jordi, Vila, Formentera). Els mallorquins, emperò, cantaven cadascú al seu poble. “A sa Cabaneta érem devers quatre-cents”, ens comentaven dos dies després, gent d’allà, en un dinar. I a les places centrals de cada poble de Mallorca hi havia la gent que hi havia. Per això resulta molt difícil de calcular quantes persones cantàrem “La Balanguera”, divendres 29 de maig, a les vuit del vespre. (Les xifres, amb els nens i adolescents, són més assequibles, perquè hi ha un còmput de les escoles que se sumaren a l’acte, cadascuna amb el nombre especificat de cantaires).

A l’acte de Palma hi havia representació de tots els sectors polítics (excepte d’un, com ja es pot suposar), al màxim nivell: des de la presidenta del Congrés dels Diputats i expresidenta del Govern de les Illes Balears, Francina Armengol, fins al batle de Palma, passant per diputats i consellers dels diferents partits amb representació parlamentària. Aquell dia tothom es va agermanar en el cant de “La Balanguera”, per damunt de sigles, d’ideologies i de marques polítiques.

Fora de l’illa de Mallorca, ens van arribar notícies que “La Balanguera” s’havia cantat en alguns indrets, com ara la ciutat de Sabadell, a través d’una coral del lloc. A Ibiza, es va fer la proposta, però, per raons que ara no entrarem a confrontar, el projecte no va anar endavant. Pens que hauria estat molt interessant, que a Ibiza i a Formentera -igual que a Menorca- ens haguéssim unit en el cant de “La Balanguera”. Hauríem fet alguna cosa conjuntament, a nivell de les Illes Balears. I, segurament, cantar és de les coses que més uneixen que es poden fer. Poble que canta unit es manté unit, em pens que diuen.

Un dels arguments per no acabar de veure clar que cantàssim “La Balanguera” també a Ibiza era que es tracta d’un poema, d’una cançó “mallorquina”. Però, des del meu punt de vista, “La Balanguera” no és només mallorquina. En comentar-ho sempre em ve al cap la imatge de la meua majora per part de pare, al principi de la Transició, un bon dia, veient la televisió. No record l’ocasió en absolut, però tenc el fet a la retina. En un determinat moment, va sonar “La Balanguera”. Érem, encara, a l’etapa preautonòmica. Potser ja es tractava d’algun acte oficial (reiter que no ho record). En sentir la cançó, a la meua àvia els ulls se li anegaren de llàgrimes. I ens va confessar que feia molts anys que no l’havia sentida. Però li era familiar, la recordava. L’havia transportada a la seua joventut (evidentment, a l’època de la República). “La Balanguera” no li resultava, en absolut, estranya. I s’emocionava a l’hora de recuperar-la, després de llargues dècades de foscor i d’oblit.

Ni “La Balanguera” és només mallorquina, ni, avui, La Moixeranga és només d’Algemesí. Quan sents La Moixeranga de seguida identifiques un himne que pot ser perfectament de tot el país. I els clàssics són de tothom. Dir que “La Balanguera” és només mallorquina seria com dir que “Veles e vents”, del gran Ausiàs Marc, és només un poema valencià, o que “Canigó” és patrimoni exclusiu de la Catalunya continental del nord. “La Balanguera” és de tots, “Veles e vents” és de tots, “Canigó” és patrimoni de tota la Catalanofonia, de Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer.

Per molt que, des d’aquells que ens volen anorrear, mirin de fer-nos trencadís desunit i esfilagarsat, el mapa -ja en parlàvem la setmana passada- és tossut. Ara ha sortit la iniciativa de cantar “La Balanguera” a un grapat més de llocs. Com la cantaven, de manera ben desimbolta, els cors del Palau de la Música Catalana, del Liceu o els cors Clavé, arreu de la Nació (València inclosa), a partir de l’any 1926.