Parador-museu eivissenc

El primer record que tenc del Castell d’Eivissa em porta a una de les nostres escapades des del col·legi Seminari.

Després de dinar, agafàvem una poma —o la fruita del temps— i sortíem a explorar el món: es Castell, s’Aranyet, es Salt de s’Ase, es Laguito o els hipogeus de la Necròpolis Púnica des Puig des Molins.

En aquells anys, el Castell encara era d’ús militar i hi havia una petita dotació de soldats. Barracons militars que s’aixecaven entre núvols de pols i devora la torre de l’Homenatge, aquella torre gòtica sòbria i imponent que corona l’antiga fortificació islàmica.

Un espai inaccessible fins a l’any 1972, quan va ser cedit a l’Ajuntament d’Eivissa. I aquí començà el seu llarg pelegrinatge.

El nostre estimat professor del Santa María, don Antoni Planas, ja per aquells anys ens parlava dels possibles usos d’aquell recinte: institucional, parador de turisme, docent... Les seues premonicions ja apuntaven que aquella obra l’acabarien pagant quatre o cinc generacions.

L’obertura parcial del recinte va arribar l’any 1975 amb la instal·lació provisional de l’institut Isidor Macabich al Castell, on encara es varen impartir quatre cursos.

La polèmica construcció, acabada l’any 1991, de les noves escales del Castell –una obra d’art no del tot compresa en aquell moment– i la reforma de l’antiga Casa de la Ciutat –la Sala de les Bòvedes–, projecte del prestigiós arquitecte eivissenc, Elias Torres, del despatx Martínez Lapeña i Torres, ens va donar el primer senyal esperançador de recuperació d’aquell recinte.

Però va ser tan sols un miratge. La travessia d’aquell desert acabava de començar i no va ser fins a l’any 2004 quan es decidí destinar el Castell a Parador Nacional de Turisme.

Les obres s’iniciaren l’any 2009, però la troballa d’importants jaciments arqueològics obligà a paralitzar-les i a redactar un nou projecte respectuós amb totes aquelles restes patrimonials.

No va ser fins a l’any 2018 quan el Consell Insular d’Eivissa i l’Ajuntament d’Eivissa aprovaren el nou projecte. I l’any 2019, Turespaña anuncià la licitació de les obres amb un pressupost de 21,1 milions d’euros.

Les obres es reprengueren finalment i el Parador s’inaugurà el 23 de febrer de 2026, amb una inversió total que acabà superant els 47 milions d’euros i més de 17 anys d’obres.

Arriba l’esperat moment, veig al diari l’anunci de jornades obertes per visitar el nou Parador, dissabte i diumenge 7 i 8 de març.

El diumenge, en un dels nostres passeigs habituals fins a la Catedral, el trajecte acaba avui en una cua que recorre des del baluard de Sant Bernat, pel carrer de la Universitat i la plaça de la Catedral, fins a l’escala del Castell, ja convertit en Parador.

La visió d’aquella escala de pedra de marès sempre m’ha fascinat. Mentre la pujava, vaig poder admirar-la detingudament amb l’emoció del primer encontre. I, de sobte, el meu cor bategava al ritme de les cançons de ‘Hymns to the Silence’, de Van Morrison, on l’artista retorna a les sensacions: sons, olors i llocs de la seua infància.

Els meus ulls no podien retenir tanta bellesa: els murs, els espais oberts, les restes arqueològiques, les sales, les petites obertures a les gruixades parets de les façanes, l’elegància de la torre de l’Homenatge contemplada ara des d’una nova perspectiva interior. Les terrasses que dominen els 360 graus de l’illa, des dels cims de tramuntana fins a la silueta de Formentera, apareixien banyades pels blaus tenyits de turquesa de la mar i per unes boirines que es desdibuixaven dins el blau del cel. El mobiliari de disseny i les obres d’art contemporani, distribuïts amb encert, jugaven amb la sobrietat del conjunt com a pinzellades de color.

Vaig haver de pessigar-me per comprovar que no estava somiant.

Amb l’esperit del nostre mestre Villangómez:

«Voler l’impossible ens cal i no que mori el desig».

El Castell, amb el qual el savi professor Antoni Planas i tants d’eivissencs i eivissenques vàrem somiar, avui és una realitat.

Només tenc un prec, una petició per a les administracions que ho han fet possible: el Parador no ha de ser només un hotel de luxe; ha de compartir tot el patrimoni recuperat en un museu, habilitar circuits guiats accessibles, convertir-se en un autèntic Parador-museu eivissenc i obrir-se plenament a la vida cultural d’Eivissa.

Suscríbete para seguir leyendo