G Seis

Aquells anys, quan tornàvem d’estudiar a Barcelona, la colla es refeia a Eivissa. I repetíem els mateixos rituals.

Per Cap d’Any sopàvem junts al Nanking. Després pujàvem cap a la plaça de la catedral amb un gong que havíem agafat d’amagat de casa.

Un gong xinès autèntic que decorava el saló de ca nostra. Entre el meu germà i jo el vàrem camuflar dins una bossa amb serpentines i espanta-sogres. Amb aquell poderós instrument férem sonar els quarts i repicàrem les campanades de la torre gòtica de Santa Maria, que ens observava antiga i severa.

No érem una colla convencional. Mentre la majoria dels nostres coetanis ho celebraven en un local o amb la família, nosaltres sempre trobàvem un punt allunyat del renou i de les aglomeracions. Necessitàvem començar junts, com una pinya, aquells minuts màgics que ens havien d’obrir l’any.

Cantàvem, bevíem, destrelejàvem i ens deixàvem portar pels carrerons empedrats de Dalt Vila fins a la Marina i d’allí cap es Club Nàutic on havíem de fer el nostre primer ball, per a poder dir en propietat que havia començat un nou any.

Hi havia una cua impressionant a l’entrada del Club, entre espentes arribàvem a la porta, on el porter, després d’una ullada ràpida, ens feia passar —regatistes del Club, dèiem—.

D’allí encara havíem de provar sort. Enfilàvem camí cap a la discoteca Pacha, aleshores acabada d’obrir en una casa pagesa, on sonava la millor música d’importació. Era un oasi de llibertat.

Si al Club era difícil entrar, al Pacha —sense un duro— encara ho era més. Però sempre acabàvem entrant, d’una manera o altra.

La setmana corria. I arribaven els Reis.

Com cada any, a la tarda, ens reuníem en dos cotxes al cap de S’Alamera per anar fins a Ca na Salvadora, a Ses Salines. Però no de qualsevol manera. Hi anàvem tots ben mudats, amb vestit i corbata. Com si fóssim una pel·lícula de gàngsters de la cosa nostra, ens posàvem davant l’entrada porticada del bar de Ca na Salvadora, en dues línies: darrere drets, i al davant asseguts en cadires de pita, amb un havà a la boca —que no sabíem ni fumar— o amb una pipa. Semblàvem una estampa d’‘El Padrino’.

Érem així, o almenys així ens agradava pensar-ho.

A Can Garroves estiràvem el temps com si fos infinit, mentre arreglàvem el món.

Al Winston, un típic pub anglès, el cerimonial del te era imprescindible i el seguíem mentre ens miràvem als ulls i discutíem de qualsevol cosa que semblava sortir d’aquella tetera màgica que ens unia formant un cercle de germanor al seu voltant.

Escoltàvem música d’importació, i allà ho discutíem tot a la Casa de la Iglesia.

Al Lord Nelson, un dels pubs anglesos de ses Figueretes, es mesclaven els efluvis etílics amb una pàtina greixosa de frànkfurts i hamburgueses. Entre aquell ambient, algun autèntic fill de la Gran Bretanya entonava càntics que nosaltres acabàvem fent nostres —o reorientant-los cap als nostres himnes: ‘Anàrem a Sant Miquel’ o ‘En es Vedrà vaig anar’.

I a les postes de sol al Mar Blau, darrera del Puig des Molins, asseguts a terra contemplàvem com es fonien el mar i el cel, tenyits d’un roig ardent.

Sempre ens quedava el Muro. El grup s’anava dispersant, deixant que es formassin parelles. Amb un lleuger toc als fanals, aconseguíem la intimitat necessària per vèncer la timidesa i robar la primera besada, el primer contacte, la primera carícia, mentre el far ens aclucava l’ull.

Abans de partir cap a Barcelona, record sobretot la impaciència, les expectatives.

El temps, a estones, se’ns feia etern.

Jo necessitava omplir-lo.

La colla era el centre, el lloc on encaixava, però sentia una inquietud que m’estirava cap a fora.

Anava d’una activitat a l’altra, no volia perdre’m res: el camp de futbol, la pista d’handbol, la taula de ping-pong, la pista d’atletisme... fins i tot la marcialitat i el silenci del karate.

A la mar, al Club Nàutic, hi vaig descobrir la llibertat de la navegació a vela. Primer amb l’optimist i després amb el 420, deixant-me portar pel vent i planejant sobre les ones.

I la música, sempre la música.

A la Rondalla i a la Tuna, amb el llaüt a les mans, vaig aprendre com tots els instruments i veus acabaven sonant com una sola veu.

Les primeres al·lotes amb qui compartir carícies i confidències.

Però per damunt de tot hi havia un sentiment més fort: una necessitat difícil d’explicar.

Una energia desbordada, com un torrent que m’empenyia cap a la immensitat d’un oceà encara desconegut.

Llum, mar, música, companys, carícies i confidències.

Això érem. I, d’alguna manera, encara ho som.

Suscríbete para seguir leyendo