El llegat del 15-M, quinze anys després

Quinze anys feia l’altre dia de les acampades del 15-M. Confesso que en un primer moment vaig creure realment que els joves polítics que d’allà van sorgir, suposaven una nova forma, molt necessària, d’exercir la política. Em vaig desenganyar més endavant, en comprovar que no eren més que una colla d’aprofitats, tan allunyats dels treballadors com del treball. Finalment, en un tercer estadi en el qual em trobo ara mateix, no puc menys que rectificar de nou i reconèixer que, contra tot pronòstic, han triomfat: les tropes de Podem han assolit els seus darrers objectius, la revolució ha acabat. Em refereixo al fet que uns miserables professors que no tenien on caure morts, no coneixien el sexe si no era de pagament i estaven destinats a jubilar-se fent classe a universitaris que els menyspreaven per ineptes, van aconseguir omplir-se les butxaques, cardar, arribar a ministres i fins i tot deixar el pis del barri obrer per a instal·lar-se en un xalet en una ciutat residencial. Si això no és triomfar, que baixi Déu i ho vegi. La revolució era això, llaurar-se un futur de molt de luxe i poca feina, i s’ha d’admetre que ho han aconseguit. Abans les revolucions aspiraven a aconseguir millores per a tots els ciutadans en general, però això era molt treballós i a més perillós, les revolucions d’avui serveixen per a millorar l’existència dels seus líders, cosa que és molt més fàcil. I més plaent, com hi ha món.

Alguna cosa hauríem d’haver sospitat quan no deixaven de parlar de casta per a referir-se als altres polítics, ja que aquest terme, casta, el va encunyar Mussolini farà gairebé un segle, amb idèntic propòsit populista. Sent professors universitaris, cal suposar que coneixien l’origen feixista de la paraula, així que potser ens estaven donant una pista sobre el que pretenien dur a terme a Espanya, si va ser aquest el cas, podrien haver vestit camisa negra per a facilitar-nos la tasca. De tota manera, segons les capacitats intel·lectuals que van demostrar quan van arribar al poder, el més probable és que Mussolini els soni a una fina tela de cotó o -en el cas dels més viatjats i cosmopolites-, a postres de trattoria.

Quinze anys donen per a molt, només cal veure com han prosperat aquells revolucionaris, volien aconseguir el cel i han aconseguit el paradís en la terra, que és molt millor, perquè allà a dalt falten bons restaurants, viatges a Nova York, casalots amb piscina, vestits a mida -un s’afarta de vestir-se sempre al Primark-, actrius de pa sucat amb oli que se’t posen a tir, pilotes que et fan sentir important i pecat, al cel falta sobretot pecat, que és el primer que a un li ve de gust quan tasta el poder, si no, per a què. En 2011 ballàvem Ai és eu et pego, de Michel Teló, Messi jugava al Barça, Michel Houellebecq guanyava el Goncourt amb El mapa i el territori, moria Bin Laden i al Japó sofrien el desastre de la central de Fukushima, però res d’això era comparable al que teníem aquí en marxa: uns quants enganyant a uns milions per a assegurar-se una existència plaent. Com diria Churchill, mai tants van propiciar viure bé a tan pocs (almenys fins que va arribar el procés, una altra revolució basada en l’engany d’uns pocs a uns molts, no és estrany que els polítics del 15-M acabessin fent costat als llacistes, els uns i els altres compartien la mateixa aspiració: viure sense fotre ni brot a costa dels seus seguidors). Només van haver de pensar poc i cridar molt per a ser considerats líders. Tant els va agradar, que avui, oblidats per tothom, encara pensen menys i criden més que aleshores.

Als Iglesias, Montero, Belarra, Echenique, Monedero, Errejón i uns quants més, els va tocar la loteria fa quinze anys, com al califa de la cançó homònima de la Trinca: «Califa, ets el rei de l’enganyifa! Califa, tu sí que ho tens ben muntat!». I igual que el califa, si els pregunten «i el poble?», no dubten a respondre «al poble que el donin pel xubidubidú». Quinze anys després d’arribar a la política com a emancipadors de la pàtria, l’únic llegat que han deixat els líders del 15-M ha estat el llenguatge inclusiu. No és poca cosa, així podem referir-nos a ells com a inútils i inútiles.

Suscríbete para seguir leyendo