L’amic Garí i la sanitat pública

Es deia Garí. Era el meu amic i el meu germà. Fèiem plans per visitar junts la ciutat de Petra. Per qui no el coneixia els diré que a més de ser la millor persona, gràcies a la seua iniciativa com a director insular de Patrimoni durant la legislatura 2007-2011, encara que ell no sortís a la foto, es varen aconseguir fons europeus a través de Jaume Garau, director general del Govern balear, per comprar el solar on avui es pot visitar el centre d’interpretació de sa Capelleta i s’iniciaren els tràmits per comprar el poblat fenici de sa Caleta.

L’any passat es va començar a trobar malament. Els dies 12 i 13 de maig li varen fer anàlisis a Son Espases. Des de feia mesos esperava per si finalment l’operaven a Palma d’una suposada hèrnia de hiat. A mitjan desembre va tenir cita amb la seua metge de capçalera del centre de salut des Viver, la doctora U. Tenia molt de dolor a l’esquena i dificultats per respirar. Hi va anar diverses vegades: només li va fer proves bàsiques i li va receptar algunes pastilles mentre li deia que «als fumadors us deixaria els darrers» o «els homes sou uns ‘quejicas’». Per Nadal els dolors eren tan forts que va haver d’anar diverses vegades a Urgències. La primera, el 27 de desembre. La doctora O. va anotar: Disnea (dificultat per respirar). Res dels dolors. Li varen fer una exploració i proves de detecció ràpida d’antígens de virus respiratoris que varen donar negatiu i una radiografia de tòrax. Mai cap prova radiodiagnòstica més precisa com ara un TAC. L’enviaren cap a casa amb medicació i recomanant seguiment de la doctora de capçalera. El 2 de gener va tornar a Urgències. El doctor F. va anotar: lumbàlgia i dolor cervical. Li recomanà repòs, calor local, antiinflamatoris i control i seguiment de la metge de capçalera. Cal recordar que era autònom. Algú s’imagina un autònom anant al metge per una cosa menor? Jo tampoc.

Finalment, es va aconseguir, no gràcies a la seua doctora de família ni al servei d’Urgències, que dilluns 16 de febrer tingues un ingrés programat a Can Misses per estudi i per pal·liar el dolor. Causa anotada: «dolor lumbar de dos meses de evolución con impotència funcional que le impide la deambulación».

L’endemà dia 17 una senzilla analítica de sang indicava que tenia uns marcadors tumorals altíssims i que podia ser càncer de pàncrees. Com és possible que amb aquests marcadors tan greus i vent la negligència practicada fins al moment, no es va anar a per totes sense perdre temps realitzant les proves establertes i així almanco s’intentava?

El dia 20 un nou informe parla de metàstasi d’origen desconegut. El 24 es demana un tac toràcic, no complet. Per què no es va demanar ja un pet tac preferent que hagués pogut detectar l’origen exacte del càncer? A l’informe del 24 es parla d’un «ligero derrame pleural». Dies després vàrem saber, no per ells, que la metàstasi li havia arribat a la pleura.

A partir de dimecres 25, ja en mans de l’oncòleg, el doctor I. es demana un TAC cranial. TACs per parts mentre passaven els dies. Divendres 27 encara es parla de «neoplasia pulmonar pendiente de diagnóstico» i se li practica la biòpsia. El resultat té data de recepció de 3 de març però se li comunica, verbalment, el dia 11, vuit dies després. El dia 13 Garí demana tot el seu expedient, que no s’entrega fins una setmana després. L’informe oncològic arribà dos dies més tard. Diagnosi final: càncer de pulmó amb metàstasi a la columna.

Mai es va reunir el comitè de tumors, on un equip multidisciplinari d’especialistes mèdics es reuneix periòdicament per analitzar casos de càncer i consensuar el diagnòstic i dissenyar el pla de tractament més eficaç per a cada pacient. Tampoc es va consultar a l’hospital de referència, Son Espases. Almanco no hi ha cap acta de cap reunió en els papers que varen entregar. Realment existeix a Eivissa i funciona com a tal? A Son Espases sí. Tampoc se li va practicar cap sessió suau de quimioteràpia per veure si reaccionava bé, com també ens va dir un oncòleg de fora que s’hagués pogut fer al principi.

L’entrega de documentació va coincidir amb la decisió de comunicar-li que el passaven a pal·liatius. Aleshores la metàstasi ja afectava el fetge. Just en aquell moment l’oncòleg decideix demanar autorització per a un pet tac, primera prova que a altres hospitals públics es practica de manera immediata al principi. Com a Eivissa no tenim l’aparell i s’ha de derivar, s’ho miren molt perquè «és una prova molt cara». Ja era massa tard. Garí ens va deixar el matí del 29 de març.

En el mes i mig que va estar ingressat li varen donar tres sessions de radioteràpia per pal·liar el dolor, la tercera quan ja era a pal·liatius.

Ell mai havia volgut pagar ni cobrar cap factura en negre. No tenia cap assegurança privada. Creia en la sanitat pública i la sanitat pública li va fallar. No així el personal de la planta de medicina interna (edifici F). A tots ells, moltes de gràcies per la seua humanitat. Gràcies, Catia. La majoria dels professionals és gent entregada, com la meua doctora, la senyora Sedano. Jo també he set pacient oncològica i no puc dir res dolent de la majoria de professionals que m’he trobat pel camí. Al contrari. A tots ells, gràcies. Però el meu amic es deia Garí i ja no podrà visitar Petra.

Suscríbete para seguir leyendo