Paisatges eivissencs

(Impressions sobre l’exposició Paisatgisme en el fons artístic del Consell Insular d’Eivissa, comissariada per Joan-Albert Ribas).

Viure a Vila, a prop de S’Alamera —no me n’he pogut anar mai massa lluny del meu estimat barri de la Marina— té l’avantatge de la proximitat dels meus passeigs clàssics: el moll, la Marina, Dalt Vila.

I des que tenc les meues petites, el destí final ja no el decideix jo. Els el deix a elles, que enfilaran cap a un vent o cap a un altre.

No em pregunteu per quin motiu. Tal vegada un flaire, una veu o una olor...

Tenen un sisè sentit, que detecta les inauguracions de la vesina Sa Nostra Sala. Encara que no llegeixen els diaris, pel moviment que es crea al barri saben perfectament que allí hi haurà na Dulce, que va aconseguir convertir la sala en un espai pet friendly —amic de les mascotes— i els obrirà les portes perquè puguin gaudir d’aquell espai diàfan on tot s’omple de llum, color, silencis i contemplació.

Efectivament, en arribar davant la porta, frenaren en sec i començaren a glepar. Portes obertes... i cap endins.

Olis, aquarel·les, dibuixos i tintes desfilaven davant les meues pupil·les que no tenien prou temps per retenir tota la bellesa d’aquell instant.

Avui el passeig em porta pels paisatges eivissencs. No només pels del camp o de la mar, sinó també pels de la ciutat.

En aquest recorregut passam pel moll, per Dalt Vila, per sa Penya, per les terres vermellestes de Santa Eulària, per les aigües braves dels Amunts o per la placidesa d’un safareig.

Entram dins les esglésies rurals, aquells temples fortificats que durant segles varen protegir la gent de l’illa.

Escenes costumistes d’un altre temps, d’una Eivissa rural on el tempo transcorria lentament.

Un terç llaurat amb la pagesa collint les garroves amb una vara. Els homes de la mar salpant des d’una platja o del moll. O donant patent a un xabec.

Pincellades impressionistes com les de José Manuel Chico Prats, que duen més llum que pintura, més alegria que el repic del campanar d’una església. Un llegat inesborrable dins la pintura eivissenca, només comparable a la mirada mediterrània que Sorolla va deixar a l’illa.

Llepades de color més dibuixades, les d’Adrián Rosa, amb magnífiques composicions mediterrànies.

La mirada cubista de Paco Riera. O la de Josep Marí, amb una recreació de Can Pou i una preciosa visió del port amb Dalt Vila, superposició de plans i colors, una composició ordenada dins el caos, on, malgrat l’amalgama de colors, tot acaba prenent un cos únic i harmònic.

El purisme dels infinits blancs de Ferrer Guasch.

El dramatisme cromàtic —l’altra cara, les llums i les ombres— de Vicent Calbet.

Les tintes desgarbades de Portmany.

L’impressionisme festiu d’Antoni Pomar.

La gravetat de Bartomeu García.

El puntillisme cromàtic de Mario Stafforini.

Les marines de Boberman, on els pals dels velers dansen com autèntics protagonistes.

La sensibilitat de Carloandrés.

Em varen sorprendre especialment unes petites estampes a l’oli de l’aquarel·lista Narcís Puget, així com una magnífica aquarel·la de Broner.

Mirades plenes de llum, de color, de l’essència d’Eivissa.

Trossets de cel, de mar i de camp que els nostres artistes varen saber retenir per a naltros, empresonant aquell instant fugaç al qual sempre podrem tornar.

Suscríbete para seguir leyendo