Gal·les

Gal·les és un país ben interessant. Per moltes raons. Des d’una perspectiva sociolingüística, la primera de totes és que, d’entre els països cèltics, el País de Gal·les és el que compta amb una llengua pròpia -el gal·lès- amb més vitalitat. Les situacions del bretó (a la Bretanya), del manx (a l’illa de Man), del gaèlic escocès (a Escòcia) o del gaèlic irlandès (a Irlanda) són prou més precàries que no la del gal·lès. Igual que ocorre al País Basc, l’ensenyament en gal·lès ha anat augmentant, per voluntat popular, amb el pas del temps. I no és que, a hores d’ara, les Ysgolion Cymraeg (escoles gal·leses) es puguin comparar amb les Ikastolak basques, però van fent camí i són capdavanteres dins el món cèltic. (Escric això en un moment en què el lehendakari basc, Imanol Pradales, acaba de fer un discurs en euskera (amb traducció simultània al francès) al Senat de França, a París, per reivindicar l’euskera a França, a Espanya i a Europa).

Recentment hi ha hagut eleccions al Regne Unit, i els resultats han mostrat tendències ben clares a cadascuna de les nacions. Mentre a Anglaterra guanya punts dia a dia l’euroescepticisme liderat per Nigel Farage, a Escòcia guanyen altra vegada els de l’Scottish National Party (SNP) i al País de Gal·les guanya el Plaid Cymru (PC). A Anglaterra va a l’alça el populisme de dretes i euroescèptic; al País de Gal·les i a Escòcia pugen com l’escuma els partits independentistes i europeistes.

Aquests resultats feien escriure, amb entusiasme, a Vicent Partal, un dels periodistes més solvents dels Països Catalans, parafrasejant Marx, que “un fantasma recorre Europa”, i que aquest fantasma és el de l’independentisme de les nacions sense estat. L’argument té solidesa: a cinc parlaments de nacions sense estat d’Europa els independentistes són clarament majoritaris. Es tracta de Gal·les, Escòcia, Flandes, Euskadi i Còrsega. A Catalunya ho ha estat fins ara i ho pot tornar ser, segurament més aviat del que molts jacobins del país vesí (i del nostre) voldrien. A Galícia, el Bloc Nacionalista Gallec (BNG), segona força, li trepitja els talons al Partit Popular (allà regionalistes gallecs). A Sardenya, el Partit Sard d’Acció és, a hores d’ara, el que té més pes polític, malgrat les seues ziga-zagues en qüestió nacional. Àustria s’ha obert a concedir passaport austríac a aquells ciutadans del Tirol del Sud (actualment part de la república italiana) que el sol·licitin. I ja n’hi havia uns quants, de tirolesos amb passaport austríac, per cert.

Hi ha un altre fantasma que recorre Europa, i que els mitjans mostren molt més que no el de les nacions sense estat: el dels populismes de dreta més o manco extrema. A hores d’ara, emperò, aquests populismes semblen trobar-se en fase de frenada. El descavalcament de Viktor Orbán a Hongria i de Kazynscki a Polònia ha marcat una nova etapa, si més no, als països de l’Europa de l’Est, i està confegint un nou sentit a l’Acord de Vysegrad. Però és ben cert que a Itàlia governa na Meloni (que, des del meu punt de vista, hauríem d’analitzar com la caracteritzam políticament, i no fer-ho tan a la lleugera com se sol fer entre nosaltres), a França el Résémblement National és sempre a punt de tocar el cim a les eleccions presidencials (i, ai las!, les guanya a la Catalunya del Nord, dins el nostre país), a Anglaterra tot apunta que en Farage acabarà arrasant (tampoc no crec que se’l pugui qualificar d’extrema dreta, segons els cànons més habituals en politologia), etc. Però bé, sí que és cert que un populisme dretà extremista s’està passejant, com un fantasma, per tota Europa.

I això em duu al dilema que, ja fa anys, va proposar en Bill Clinton, expresident dels Estats Units d’Amèrica, en una visita a Barcelona: el món serà talibà o serà català. Europa s’haurà d’acabar apuntant als valors de l’onada que suposen les nacions sense estat, o bé als que representa el populisme de l’extrema dreta. A hores d’ara, no fa la impressió que hi hagi gaires més opcions.

No fa falta dir que, entre una cosa i l’altra, em qued amb Gal·les. L’última vegada que hi vaig ser, hi era convidat pel Plaid Cymru, per assistir a un congrés seu. Hi vaig anar en nom de l’ALE. El dia abans, l’amiga Jill Evans, llavors eurodiputada, em va convidar a un te a la parròquia del seu barri, a Aberyzstwitz. Em va dir que cada mes o així convidaven algú a parlar d’un tema i feien un debat, mentre prenien te i pastetes. Em va tocar parlar del dret d’autodeterminació. El debat va ser molt animat. Abans n’havíem parlat amb les dues pastores, cultes i interessades en el devenir polític. Endemés, eren parella. Un jove Rhun ap Iowerth començava a mostrar maneres. La setmana passada va esdevenir el primer ministre independentista de Gal·les.

Suscríbete para seguir leyendo