Eivissa i les noves «Hoovervilles»

Hi ha una imatge que determinades institucions semblen incapaces de suportar: una autocaravana aparcada a un descampat, a una vorera o a un polígon industrial. La consideren una anomalia estètica, una amenaça per a la marca turística. Però allò veritablement insuportable no és la imatge, sinó el que revela. Perquè la immensa majoria de les persones que avui viuen en autocaravanes a Eivissa no són turistes excèntrics ni nòmades digitals. Són treballadors i treballadores. Persones amb contracte, nòmina i feina legal que, així i tot, no poden accedir a un habitatge digne. I quan una societat arriba a aquest punt, el problema deixa de ser urbanístic. Es converteix en un fracàs polític i moral. La història ja ha viscut una cosa semblant.

Durant la Gran Depressió dels anys trenta, milions de ciutadans dels Estats Units varen perdre la feina, la casa i qualsevol expectativa d’estabilitat. Arreu del país començaren a sorgir assentaments improvisats de barraques construïdes amb fustes, cartons i materials reciclats. Aquells campaments reberen el nom de “Hoovervilles”, una burla dirigida al president Herbert Hoover, incapaç d’oferir respostes al col·lapse social. La història oficial ho recorda com una postal de pobresa extrema. Quan la misèria va deixar de ser invisible i va començar a ocupar espais públics, va deixar de tractar-se com un drama humà i es va enfocar com un problema d’ordre públic. El govern respongué enviant-hi l’exèrcit. L’operació de desallotjament va ser dirigida pel general Douglas MacArthur. Entre els oficials presents hi havia també Dwight D. Eisenhower i George S. Patton. Sí, exactament: alguns dels homes que la història convertiria després en símbols de la lluita per la llibertat participaren en la repressió de pobres, aturats i famílies desesperades. Eisenhower va ser, a més, president d’Estats Units durant dos legislatures.

La policia i l’exèrcit carregaren contra els acampats amb cavalleria, gasos lacrimògens i foc. Hi hagué morts, ferits i infants intoxicats. A Eivissa ningú no envia tancs contra les autocaravanes. No fa falta. Avui existeixen formes més sofisticades d’expulsió: multes, prohibicions, limitacions d’aparcament, persecució administrativa El discurs institucional insisteix constantment en la convivència, la saturació o la protecció del territori. Però rarament aborda la qüestió essencial: què ha de fer una persona que treballa a Eivissa i no pot pagar milers d’euros per una habitació miserable o per malviure a una autocaravana?

L’autocaravana no és la causa de la crisi d’habitatge d’Eivissa. És la seua conseqüència visible. Les institucions fa anys que intenten combatre el símptoma per evitar parlar de la malaltia. Resulta més senzill perseguir vehicles estacionats que reconèixer públicament que l’actual model econòmic de l’illa necessita milers de treballadors essencials als quals ja no pot allotjar. Cambrers, cuiners, repartidors, personal de neteja, sanitaris, docents, agents de l’ordre, treballadors del comerç o de la construcció sostenen la maquinària turística d’Eivissa mentre molts d’ells sobreviuen sense accés real a un habitatge. Són prou útils per mantenir l’economia funcionant, però no prou importants per merèixer un lloc on viure.

Eivissa va escollir un model econòmic que exigeix mà d’obra constant i alhora expulsa físicament aquells que la proporcionen. Necessita treballadors, però rebutja treballadors visibles. Tolera la seua existència mentre es quedin ocults en habitacions compartides, sofàs prestats o aparcaments discrets lluny de les zones turístiques. La pobresa mai no molesta pel que és, sinó quan es veu. Això va passar a les Hoovervilles nord-americanes i això comença a passar també a Eivissa. Perquè les autocaravanes trenquen el relat oficial de prosperitat permanent. I aleshores apareix la temptació més antiga de totes: esborrar els pobres del paisatge per fingir que el problema no existeix.

Perquè l’escandalós no és que hi hagi treballadors vivint en vehicles, sinó que una de les destinacions turístiques més anomenades del món hagi normalitzat que això passi. Les Hoovervilles desaparegueren dels Estats Units no perquè expulsassin els seus habitants, sinó perquè, amb el temps, arribaren polítiques públiques, feina dignament pagada, accés real a habitatge i drets socials. La pobresa no es combat amagant-la. Es combat deixant de produir-la. Aquesta és la pregunta que Eivissa haurà de respondre tard o d’hora: si vol continuar essent una illa habitable o únicament un decorat rendible.

Suscríbete para seguir leyendo