I al final, acabes demanant flam

Tinc gravat a la memòria, no sé per què s’hi ha quedat, el dia que vaig preguntar a la meva àvia quants anys tenia i em va respondre que 63. El record d’aquell dia és tan nítid que podria descriure com anava vestida, en quina habitació del pis vell va tenir lloc la revelació i fins el que em va donar de berenar després. Fa un mes, glups, en vaig fer jo 63 anys. Això sí, sense net que em bordi.

Casualitat o no, al cap d’un parell de dies vaig anar al banc per un tràmit, i la gestora em va oferir una assegurança de decés. Degué confondre la meva cara de terror amb indecisió, ja que es va afanyar a afegir que l’assegurança inclou la repatriació del cos si la dinyo en una altra part del món. «Ah, així sí», vaig estar a punt d’afegir. Vaig poder contenir-me i vaig sortir del banc amb certa dignitat, tot i que fent tentines.

No me n’havia recuperat encara, que l’endemà tenia revisió mèdica rutinària. «Ui, veig que té vostè 63 anys, li donaré hora per a realitzar un control cardiovascular, a partir de certa edat més val prevenir», em va dir la doctora. Ni tan sols vaig poder respondre que no es preocupés, que ja tinc assegurança de decés, perquè l’havia rebutjat un dia abans.

Al gimnàs, em vaig imposar unes quantes sèries d’abdominals per a demostrar al món la meva joventut. Entre sèrie i sèrie, tombat al matalasset, se’m va acostar una noia, preocupada: «Es troba bé, senyor?», em va preguntar ajupint-se cap a mi. No vull imaginar quin aspecte li devia oferir.

Fa tot just una setmana, arribant a la redacció, m’esperava l’administrador per a comunicar-me que s’acosten eleccions sindicals. Almenys no m’ha parlat de la jubilació, vaig pensar. Va ser pitjor: «Com a persona de més edat de l’empresa, et toca formar part de la mesa». Li vaig agrair l’ús de l’eufemisme per evitar dir-me el més vell de tots o el carcamal del diari.

No em deixen treure del cap l’edat que tinc, que era la de la meva àvia, ni al restaurant. Ahir la cambrera em va cantar les postres: tatín, pannacotta, éclair (o una cosa així) i flam. Vaig haver de triar el flam perquè, snif, era l’única cosa que, com un autèntic avi, coneixia.

Fer-se vell és una merda però, com va dir aquell, l’alternativa encara és pitjor.

Suscríbete para seguir leyendo